Arenys de Mar: Corsaris d'ahir, corsaris d'avui.

Com cada nit, el despertador biològic adquirit d'uns deu anys ençà, alertava ben entrada la matinada, que la bufeta era plena i calia desplaçar-se fins al lavabo a projectar-ne l'evacuació líquida. El dia a dia de l'Avi Mateu, havia esdevingut d'ençà la seva jubilació, un rodatge monòton i sincronitzat en què la rutina i el tarannà cíclic estaven a l'ordre del dia.
Encegat per la llum del lavabo i encara mig endormiscat cercava a les palpentes entre la paret i el pam d'espai buit pròxim a aquesta, la fina cadena que penjava de la cisterna. La descàrrega d'aigua diluiria l'elevada concentració nítrica evitant-ne així la oxidació en superfície i la posterior fortor. Quan ja tenia ben aferrada, per fi, la vella cadena, l'estrebà amb força...i quin desengany! N'esperava la clàssica resposta, aquell soroll de budellam de gegant rauquejant, aquell Tsssssssh-Booogh!! Però en comptes d'això, la resposta fou una repicada enfollida i monumentalment escardalenca de campanes de diferents notes i grandàries repicant esbojarradament sense ordre ni concert totes a l'hora i a ritmes completament desordenats i disbauxats trencant la nit amb tal estridència desmesurada.
Ding-ding-ding-ding-DOOOOONNG-DOOOOONNG-Daclang-Daclang-DAAAng-DAAAng!!!!!
L'avi Mateu, totalment desorientat i desvetllat, romangué perplex, anquilosat per uns instants. El campanar d'Arenys, o les campanes o tot plegat, estava posseït! Foren uns breus instants els que durà l'esparpèntica repicada. En cabat, l'Avi s'aproximà entre lleuger i garratibat cap al finestral ensopegant amb els sofàs, estanteries i la taula del menjador. Des d'allí, les vistes privilegiades de què gaudia li permeteren copsar la situació del campanar. Un gran llençol embolcallava part de la torre del campanar, hi havia unes lletres escrites que no acabava d'entendre. Tanmateix, el més important fou que a baix, a la plaçeta, s'anava reunint tot de jovent amb farcells carregats a l'esquena i alguns portaven estranys estris a les mans. En petits grups xerraven. S'atansà d'amunt el vidre avinguent-se a afinar l'oïda, però tan sols endevinava xiuxiueigs de diverses veus provenint de la plaça i alguna riallada. De sobte, però, emergit d'entre els ulls del campanar pogué percebre clarament com algú exclamava als quatre vents un potent crit d'alerta: "Ens ataqueeeeen!!!" i a continuació repicada de nou. Aquesta volta però, tan sols una campana impregnava l'alè de la fosca nit. La més grossa de les campanes de què disposa el temple. Era la campana sometent!

De pressa, s'arribà fins a l'estudi on remenant entre paperasses i llibres que empenyia cap al terra, apartant tota mena d'estris incomprensibles, furgant dins el cofre de fusta... finalment, penjats darrere la porta, l'avi Mateu trobà els llarga-vistes que emprava tot sovint per observar els pardalets i els coloms que s'amaguen entre el brancatge dels plataners de la riera. Corrents amb inèdita lleugeresa retornà cap als finestrals i allí observà com les colles reunides es dirigien riera amunt fins a un tram enllà, a l'alçada del carrer de la Font on copsà per fi l'origen de tant desori.
Increïble, però cert. Havent retrocedit en el temps, novament, un escamot Corsari estava profanant la nostra vila a sang i foc. Cinc bèsties vestides de negre com la nit, empunyant espases Sarraïnes tacades de mort, escuts i fins i tot un arcabús s'atrinxeraren en el dit indret fustigant la jovenalla Arenyenca. L'avi Mateu, conscient que havia retrobat un d'aquells somnis que feia anys que no revivia, es delectava gaudint del somni. De segur que els Arenyencs acabarien fent-ne captiveri d'aquella gentussa despietada i serien ajusticiats tal com li contava el seu avi quan ell n'era petit que havia succeït a Arenys de Mar la vesprada del 14 de febrer de 1624 en què tot un vaixell Corsari fou pres a alta mar pel valerós sometent Arenyenc.
La història, però, anava un xic desvirtuada i és que un somni, és un somni. Aquesta vegada, els Arenyencs no anaven armats com els Sarraïns, no duien pedrenyals, ni sabres, és que ni tan sols garrots! S'enfrontaven als lladres segrestadors tan sols... amb l'ús de la paraula! I és clar, a cada envestida dels agressors, algun jove rebia ferides greus o queia abatut en terra essent aquests recollits i retirats pels restants components de la resistència que s'enduien els cossos abatuts carrer endins i seguien disparant paraules i alguna empenta inútil. Finalment, els àvids Corsaris, entrenats i nascuts en l'art de la guerra i la desolació prengueren posició d'atac i en menys d'un minut dugueren a terme una càrrega de tal contundència que més d'una desena de joves foren colpejats violentament caient alguns per terra amb celles i llavis oberts, canells esguinçats, dits trencats, cops al cap, braços i cames. Fins un perdé el coneixement de la forta estrebada que rebé al cap i hagué d'ésser retirat arrossegat entre dos companys. Ja és sabut que qui colpeja amb odi i ràbia incomprensibles no és persona entesa en l'art de pensar ni el d'estimar. I davant d'aquestes mancances poca força tenen les paraules, (úniques "armes" del jovent). No parlaven ni en la seva llengua aquells malvats, el seu únic llenguatge comprensible era l'odi que espurnejava dels seus ulls, atacant a mort. L'espectacle fou realment de pel·lícula de combat medieval. Acabada la intervenció corsària, una desena de cossos alguns sagnants i dolorits romangueren estesos al llarg del carrer de la Font. Aquesta vegada els Arenyencs havien defallit en el seu intent de foragitar el mal de la gaia vila. Ja semblava tot perdut quan de sobte arribà el veritable sometent Arenyenc! I aquests sí que duien les armes necessàries per plantar cara als Corsaris, pedrenyals curts i sabres. N'eren més que l'enemic. Ara sabrien el que és bo!
La seva actuació, però no fou d'atac sinó més aviat defensiva. Aquests s'interposaren entre els forasters malfactors i el jovent impedint cap més agressió contra els seus convilatants. Per sorpresa de l'Avi Mateu, però, algun d'aquest membres del sometent col·laborà amb l'enemic requisant pertinences dels que havien rebut el ferotge atac. Què no ho veuen els seus companys?! I el punt culminant ja fou quan un jove tremolós, aquell qui havia rebut la més ferotge envestida directe al cap essent rebotat contra el terra s'atansà cap al somatent Arenyenc mostrant-los el cap deformat dels cops que uns moments enrere l'havien deixat inconscient. Increpant als corsaris pel seu comportament roí i convidant-los a marxar. Aprofitant-ne la feblesa i davant el sometent, el cabdill d'aquell grupúscle de saquejadors, aferrà al jove i se l'endugueren segrestat i encadenat veloçment amb la seva nau. De segur que com a tants d'altres segrestats, en demanarien quantiosa recompensa pel seu rescat tal i com és costum de fer entre els Corsaris.
L'avi Mateu mai havia volgut creure en una dita popular que considerava excloent. L'avi Mateu havia estat sempre una persona de ment i tarannà obert, coneixia l'exili i rebia amb els braços oberts als forasters nouvinguts. Però en aquells moments acabava d'entendre el significat real d'aquella dita històrica que mana: els qui de fora vingueren, de casa ens tragueren.
El somni s'aturà en aquest punt i seguí dormint

Com cada dematí, sona el silenciós despertador biològic de l'avi Mateu, puntual a les vuit en punt. Es lleva, segueix el seu clàssic ritual d'empolainament i vestimenta, però avui té un neguit intern que altera el seu tarannà monòton. Avui és un d'aquells pocs dies en què la rutina es veu estroncada. Avui és dia de reis i àdhuc hom pugui pensar que el neguit de l'Avi és fruit de la repartició de regals entre els seus néts i netes, aquests són ja massa grans. Cada sis de gener l'Avi Mateu, home d'esperit jove, té una cita amb el seu poble i surt al carrer cada any més afanyat per veure quines bromes enginyoses s'ha empescat la jovenalla durant la Nit de Naps i Cols. Li encanta veure les crítiques constructives que els i les joves dediquen al consistori, a l'església o al tarannà comú Arenyenc per després a mitja tarda comentar-ho amb el jovent de sa família tot fent les típiques postres de dita jornada.
Surt a l'escala animat i encara no ha baixat un sol pis que veu la porta on la seva filla Marta viu amb en Ramon i els seus dos néts l'Adrià i la Carla de vint-i-nou i vint-i-tres anys respectivament. L'avi Mateu sap que enguany tan sols la Carla sortia a penjar cols. És per això que li resulta molt estrany de sentir-la conversar amb la Marta a través de la porta mig oberta. Són gairebé les nou del matí! Déu-ni-dó com s'ha allargat la nit enguany! Aprofita i creu que serà interessant rebre un primer avanç informatiu directe de sa neta per saber a quins llocs de la vila s'ha de dirigir. Però en trucar i obrir la porta somrient...
- Bon dia juventut!- diu l'avi.
La Marta es asseguda davant sa filla, la Carla. S'estan al sofà que hi ha a l'entrada. La Carla, en girar-se cap a l'avi se li escapa un -Avi...- entretallat i plorós i un esbufec de desolació el precedeix. L'avi Mateu s'adona que la seva néta fa estona que plora, té la cara enrojolada i corriols de llàgrimes solquen les seves galtes. Amb el palmell de la mà s'intenta eixugar els regalims però és inútil doncs novament comencen a brollar noves llàgrimes. La mare intenta consolar-la fent-li fregues a l'esquena i acariciant-li el clatell. L'avi, tremolós no se'n sap a venir, alguna desgràcia ha colpejat la seva neta i nota com el cor se li estremeix i frepat pel dolor que respira també li venen ganes de plorar. S'acosta a la Carla i aquesta se li abraça esclafint en llagrimada viva.
- No ha anat bé, avi, no ha anat gens bé...- Se'l mira i entre plors i sanglotades intenta reconstruir el que ha viscut aquella nit. Una quinzena de joves han estat apallissats, tres detinguts. - Ens han destrossat la festa, tot anava molt bé no hi havia hagut cap problema, però ells no sabien, no entenien la nostra festa, Avi... S'han passat molt-Un f
ort sanglot la talla - A hores d'ara encara són a comissaria i no sé sap quan en sortiran -Nous plors abraçada a l'Avi Mateu- Els dèiem que no entenien res, que marxessin, però ells no parlaven Avi, tan sols pegaven. La policia els va haver d'arraconar perquè no ens peguessin més- L'avi encara no ho entenia.
- Però... filla meva, si dius que ja són a comissaria... Així doncs la policia va detenir als vostres agressors...Aquells que venen de fora a profanar la nit fent destrosses i agredint...
- No, Avi! l'Albert, en Joan, i en Marc són a la presó, els que ens han pegat eren els mossos d'esquadra; antidisturbis!
Arribats a aquest punt l'avi i la seva neta ploren junts. Però sense perdre temps surten afanyats i no per veure les bromes que la brigada per ordre del consistori s'afanya a fer desaparèixer, l'Avi Mateu i la Carla aquell matí es plantaren davant la comissaria dels Mossos d'Esquadra d'Arenys de Mar junt amb altres coneguts i familiars. L'objectiu: insistir fins al seu alliberament i clamar contra la injustícia, l'abús de poder i en favor de l'essència de la nostra festa.
A les tres foren deixats en llibertat i pendents de judici els joves detinguts. Deu denúncies per agressió foren presentades contra els mossos. Fou el dinar de reis més amarg que recordava l'Avi Mateu. Conscient que alguns deurien estar brindant amb cava pensant que per fi havien donat una lliçó als pesats del poble, conscient que la brigada havia fet ràpidament la seva feina (obeint ordres) amagant les proves de l'enginy i la crítica del jovent, allò que tant dol al consistori, allò que més por els fa. Això sí, les pintades i trencadisses d'algun brètol les deixarien durant mesos per poder calumniar tot el jovent durant el temps que fes falta, per fer creure que la nit de Naps i Cols no és una nit de poesia, crítica i diversió.

La cara de l'Avi Mateu mostrava la ràbia continguda, el dolor i l'enuig es marcaven damunt d'aquell rostre curtit pel pas dels seus quasi vuitanta anys. Tanmateix dins el seu cor naixia el neguit de no callar i l'obstinació de cercar la veritat sense témer les amenaces ni les mentides que ben aviat començarien a embrutar els carrers de la nostra vila.