El cridaner

Un relat de: Nitserena

Es queixava quan no li agradava
Es queixava quan no trobava
Es queixava quan no estava bé
Es queixava quan no volia
Es queixava quan menjava
Es queixava quan cagava
Es queixava quan roncava
Es queixava perquè no veia més enllà
Es queixava perquè ningú es queixava
Es queixava per tot i per a res
Es queixava per tothom i per ningú
Es queixava perquè calia
Es queixava perquè sí
Es queixava perquè no
Es queixava perquè prou
Molta gent s'espantava i quasi ningú se li acostava, però tothom se l'escoltava.
I de tant cridava sempre que es queixava, notà un dia, com la veu se li troncava i volent cridar més, la llengua es queixalava i de ràbia corsecava.
Descobrí, així, una nova manera de queixar-se: el silenci.
I llavors algú li va dir: per fi, ara sí i sempre així.
Però ell s'ensopí, es compungí i s'esquifí, empetití, s'esblanqueí i emmalaltí.
Adoptà el color malalt de l'asfalt del seu carrer, el carrer del cridaner, i un dia ja vençut, estirat per terra abatut i brut, completament desapercebut i decebut, notà el darrer i més fort dolor, entre ofegant pressió i sufocant coïsor; les soles gruixudes de les llustroses sabates d'un formós, ofanós, respectuós i esplendorós senyor que disfrutava mentre passejava amb opulència desfermada, amb prepotència descarada, amb la supèrbia impregnada i encuriosit es preguntava: el carrer del cridaner? I mentre el trepitjava, ni se n'adonava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Nitserena

Nitserena

5 Relats

2 Comentaris

5875 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00