Ser artista

Un relat de: Vicent Terol
Sempre havia envejat els artistes. Les habilitats dels pintors, escriptors, cantants... I el reconeixement del públic, per minoritari que aquest fóra. Jo ho havia intentat en diverses disciplines, però mai no havia aconseguit fer res decent. Pensava que era la prova personificada que desmentia allò de «segur que saps fer bé alguna cosa». Fa poc, però, vaig ser conscient d’un fet incontestable: tinc gràcia per saludar la gent pel carrer. Puc dir que, en aquest àmbit, hi ha hagut un consens generalitzat. «I això no és art?», vaig pensar mentre em saludava en l’espill del lavabo.

Aquell dia vaig decidir desenvolupar aquesta habilitat. No em podia limitar al meu característic moviment de la mà dreta desplegada. A poc a poc, vaig començar a crear un repertori de salutacions variades: vaig inventar el somriure intermitent: l’alternava amb una expressió seriosa cinc vegades; una mena de salutació militar doble en què intervenien els dos braços alhora; també quedar-me quiet com una estàtua mentre emetia un simpàtic xiulit de canari... Fins i tot les persones que no em coneixien s’aturaven per observar-me. Els aplaudiments dels vianants, en rogle, eren el cim de la felicitat.

Hi havia expectació. A mesura que passava el temps, la gent demanava noves salutacions. I jo gaudia i els satisfeia. Tanmateix, un matí em va sorprendre un bloqueig creatiu. No se m’acudia res diferent per eixir al carrer. No podia repetir-me! Derrotat, em vaig quedar a casa.

Allò no va ser la fi. De vegades, aconseguia alguna cosa nova, però em costava hores de patiment, estàtic davant el cristall. Vaig començar a experimentar por a l’espill del lavabo. Setmanes després, vaig renunciar a aquella tortura i em vaig sentir lliure. De tota manera, el públic era ja quasi inexistent.

Fa temps que la gent ha oblidat tot allò. Jo trobe a faltar quelcom a la vida. Des de sempre, he observat que les persones somriuen d’una manera especial davant la forma en què m’acomiade després d’una reunió. Això no és art?

Comentaris

  • I tant que ho és![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 30-01-2020

    Que no en tingui cap dubte, és tot un artista aquest protagonista del teu relat, Vicent.
    Amb patiment i bloqueigs creatius inclosos.
    Fins al proper mes-relat!

  • ESFORÇ[Ofensiu]
    berguedana | 25-01-2020 | Valoració: 10

    Molt ben explicat el moment del bloqueig. Crec que els artistes han d'estressar-se en aquests moments i com més famosos són, pitjor.
    lL'esforç és present en totes les activitats humanes. De vegades hi ha recompensa i de vegades, no.
    Jo, de recompensa, t'he posat un 10.

  • Tot un artista[Ofensiu]
    Montseblanc | 22-01-2020

    Doncs sí que deu ser art això de fer sentir bé a les persones i que somriguin en saludar-les. Però com tot artista, el teu protagonista arriba a ser esclau de la seva obra. I fa bé de recuperar la llibertat trobant un terme mig, encara que no l’acabi de fer feliç del tot.

  • L'art total[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-01-2020 | Valoració: 10

    I per què no pot ser art el saludar? Clar que sí? Una aportació molt reeixida, original, creativa i, també, artística. Una forta abraçada, Vicent.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Terol

Vicent Terol

108 Relats

337 Comentaris

69149 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Tinc un llibre amb 113 microrelats, editat per "El Toll". Es diu Capsa de bombons.

Fusió de fotografia i microrelat a microfragments.

Escrits variats i altres coses a L'aixeta.


Per contactar: surfinpop@gmail.com