Un destí per determinar

Que no deixara de perseguir els seus somnis. Això li havien dit a una xarrada que havia organitzat un grup anomenat «Benestar, ioga i triptòfan». La convicció amb què havia parlat aquell home l’havia convençut. Potser la barba llarga i blanca que exhibia, que li arribava fins la cintura, també havia fet el seu paper. «La societat us dirà que el vostre somni és utòpic. No hi feu cas!». El seu somni sempre havia estat convertir-se en cantant. I era cert que, quan entonava alguna melodia, no aconseguia una afinació perfecta: en realitat, tenia l’habilitat de convertir en irreconeixibles cançons ben conegudes. Però per què no podia millorar en aquest punt? «Si ens proposem una cosa de veritat, ens sorprendrem d’on som capaços d’arribar-hi». Era com si el savi de la xarrada li haguera llegit la ment. Pensava que ara se li obria una porta, un camí amb un destí per determinar.

Va practicar molt a casa. Va ignorar els colps del veí en la paret. «No heu de deixar que ningú us diga el que heu de fer». De forma paral·lela, es va introduir en el món dels llibres d’autoajuda. Missatges que reforçaven la idea de l’home de la barba: tu et poses els límits, la por és l’enemic, respira profundament i actua, oblida les excuses...

Tot i que no avançava un sol mil·límetre en la tècnica interpretativa, va començar a aconsellar la gent que coneixia amb allò de perseguir els somnis. Que no feren cas de la societat i tota la pesca. Repetia el que llegia als llibres. I frases que recordava encara de memòria d’aquell home de la xarrada: «Seguiu el vostre propi rumb a la vida». Fins i tot, es va deixar una barba llarga que, amb el temps, també es faria blanca.

Un dia, va decidir renunciar al seu somni. Allò no anava enlloc i els esforços vocals li provocaven afonies periòdiques. Tanmateix, va assolir un altre objectiu. Era conscient que no era cap somni, però li va aportar una certa satisfacció: es convertí en escriptor de llibres d’autoajuda.