Benvinguts

Quan vaig veure les primeres persones amb aquell aire fred, vaig intuir el que estava passant. Feia temps que, des de la comunitat científica, ho barallàvem com una cosa imminent. La literatura i el cinema, sempre tan profètics, ja ens havien avisat molts anys enrere. Ara, per fi, arribaven els primers indicis. L’esperat descobriment d’un camió carregat de baines va confirmar la meua hipòtesi.

Aquell dia, en arribar del laboratori, la dona em va rebre amb un rostre inexpressiu. «Ella també», vaig pensar. Li vaig somriure, tranquil, i de seguida vaig constatar l’evidència: l’absència d’emocions a la seua cara va romandre inalterable. Era cosa de temps. Sols calia esperar. Mentre deixava la maleta i em rentava les mans, vaig xiular una melodia alegre.

El sopar era a punt. Vaig seure a la taula i, per l’aroma, vaig deduir que aquell ésser tenia la capacitat de cuinar tan bé com Laura. Allò –ho reconec- sí que em va sorprendre. Se m’havia obert la gana. La vaig mirar als ulls i vaig alçar la copa per brindar. Ella, o aquella cosa, després d’uns moviments insegurs de la mà, em va imitar de manera mecànica. «Gràcies», li vaig dir. «Era el millor que ens podia passar. Per vosaltres!». El dring dels vasos es va prolongar durant uns segons. En acabar de sopar, al sofà, vaig tancar els ulls per descansar en pau.