sempre..?

Molts cops m'havien promès un "sempre" i no me'ls creia.. però aquell cop, era tan real.. tan especial..
Tant màgic, tan bonic, tan perfecte.
Era impossible pensar en un demà, on no i fossis tu, i avui, s'hem torna tot a fer costa amunt, em tornes a faltar, et trobo a faltar..
Uns braços que tot i no voler.. m'acabaven sempre abraçant, unes mans que em curaven ferides, m'esborraven llàgrimes de la cara que ningú mes a aconseguit fer-ho desprès..
Eren màgia, temps màgics,
Crec que hauré d'anar al sastre, a que em coseixi la butxaca, és imprescindible per a que continuï caminant.