"La última nit"

Un relat de: Clara Garcia Collado

Saps que la nit es fosca, però traïdora. Que els petons dolços, al despertar et deixen aquell gust a amarg. Saps que sempre és la mateixa pedra la que ens fa caure, i així tornar a estar junts. Aquesta a marxat. No queda res en el meu camí que em pugui fer tornar a caure per tu, amb tu, com tu, dins teu.. fer que et sentis meu, que et sembli que soc teva.
Batecs accelerats, nits desperts, petons perduts.
Llàgrimes que s'emporten tota una vida per endavant, no els pesen els records que s'enduen, realment admirables.
Carícies càlides, suaus, dolces... si, carícies dolces, d'aquelles en les que notes que els seus dits, comencen a recórrer per el teu coll, i van baixant ressegueixen els teus pits, la teva pell és de seda i els seus dits llisquen sobre tota ella... i et dona un petó, li xiuxiueges a cau d'orella que l'estimes.

El primer bri de llum et desperta, obres els ulls, veus les seves mans sobre teu, un altre cop.. la mateixa pedra... i aquest cop, com tots els altres no saps que fer ni que dir.. ell també es desperta, et mira, el mires.
Aquella mirada, aquells ulls, aquella brillantor.. poses la teva mà sobre el meu pit, parpelleges al ritme dels seus bombeigs, em dius tonteries a cau d'orella..em sento petita.

Em beses, ens besem, i jo sento que volen o sense voler..t'estim.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: