Secret de confessió

- Vaig parir un fill als setze anys.
La confessió va creuar la gelosia que separava la seva cara de la del sacerdot com el vent glaçat d’un capvespre d’hivern. L’interlocutor es va mantenir en silenci, que quan algú vol buidar el pap, el més assenyat és escoltar.
- La vergonya i la falta de recursos em van obligar a donar-lo a una família on no li faltés de res. Suposo que així ha estat, que en vaig perdre el rastre des del mateix moment en què vaig donar a llum.
- I on és el pecat, Roser? No en sabia res, del teu cas. Només Déu coneix el destí de les seves criatures.
Li semblà que la dona agafava aire, com si l’alenada final fos la que costés més de sortir.
- M’han diagnosticat una malaltia degenerativa incurable. En uns mesos quedaré postrada al llit, fins que totes les forces m’abandonin.
Al capellà li va semblar que les darreres paraules sortien amb la tremolor característica del sanglot. No n’hi havia per menys, que haver d’afrontar una agonia és una creu que no tothom és capaç de dur a sobre.
- Amb l’ajuda de Nostre Senyor superarem la prova amb la certesa que Ell serà sempre al teu costat, confortant-te. La fe serà el pal de paller de la teva força diària.
Va acabat de dir-ho convençut que hi havia alguna cosa més. En aquestes tràgiques circumstàncies, ningú es queda a mitges tintes.
- Una veu interior em diu que el meu fill se m’aproparà quan s’acosti la fi. És només una premonició, però voldria la seva ajuda. Si detecta res que pugui relacionar-me amb el meu fill entregat, li pregaria que m’ho fes arribar. Sí, ho sé, estic demanant-li que, arribat el cas, trenqui el secret de confessió, però si es posa en el meu lloc, a una pobra dona que ha rebut una sentència de mort, corsecada per un pecat de joventut, vostè no li concediria una darrera voluntat? Gràcies, mossèn.
I la Roser s’aixecà d’una revolada, sense esperar resposta.


- M’acuso d’haver pecat, pare – reconegué la veu d’en Gerard, el marit de la Roser. A l’ensurt inicial li seguí el neguit provocat pel record de la petició de la dona, el secret de confessió i la serenitat que exigia tot plegat.
- La Xènia no és filla nostra.
Com que el silencia s’allargà massa, qui l’escoltava decidí de trencar-lo.
- Això és conegut de tothom, què hi ha de dolent? Veu acollir-la en assabentar-vos del trist destí dels seus pares, represaliats després de la guerra. El pare morí de tuberculosi en un camp de treball, i la mare no pogué suportar la pena gaires mesos, que emmalaltí i traspassà quan la seva filla Xènia amb prou feines tenia tretze anys. Com a bons cristians, l’acollíreu a casa vostra sense condicions, un acte que us honora davant del Senyor.
A vegades, el silenci xerra més coses que la conversa més engrescadora.
- Però això no és tot. La Xènia tenia un germà, un vailet d’uns deu anys. Ho vaig saber poc després d’adoptar-la, mai vaig arribar a veure’l. I aquest és el pecat que tenia amagat: la Roser no ho ha sabut mai, que hi havia un germà, i ara que està malalta, em costa molt de mantenir el secret. L’hauria d’haver acollit, l’hauria d’haver acollit, però no vaig veure’m amb cor de fer-ho.
- No entenc en què et puc ajudar. Si explicant-me el que has dit et sents alleugerit, Déu t’absol i pots marxar en pau – però, així que va acabar de pronunciar-ho, temé que la cosa no acabaria aquí.
- Necessito saber què se’n va fer, d’aquell infant. Vos teniu contactes rellevants que ben segur us ajudaran a estirar del fil. La més petita notícia em salvarà l’ànima, que el neguit no em deixa viure.


No se’n sabia avenir. Després del pare i la mare, ara era la filla adoptiva la que es trobà al confessionari. Va tornar a sentir una tensió interior, insegur de si podria resistir una nova revelació d’un membre de la mateixa família.
- Pare, ja esteu al cas de la malaltia de la mare. Estem consternats.
- Me’n faig càrrec, Xènia, que ha estat un cop molt dur. La teva mare té tot el meu recolzament, podeu comptar amb mi pel que faci falta. Ara, digues a què has vingut.
La noia dubtà abans de prosseguir. Ja no era la nena esporuguida de fa uns anys. Recent casada amb en Robert, era lloada al barri per la seva atenció cap als seus pares adoptius, sempre atenta a què no els faltés de res.
- La meva mare va tenir un fill quan era adolescent.
Si el punxen, no li treuen sang. Que una cosa és apropar-se a l’Església queixant-se de mal a l’ànima, i una ben altra convertir el confessionari en un centre de gestió de desapareguts.
- Qui t’ho ha dit? Ella mateixa? – calia anar amb peus de plom i confrontar totes les dades.
- Sí. Però només m’ho ha dit a mi, el meu pare no en sap res. Pobreta, ho té tan negre per endavant, que pretén marxar amb l’ànima ben neta. Li sembla que rebobinar cap al passat és l’única manera de fer menys feixuc el futur. I qui li ho diu, que això és impossible? Li ho prego pel que més s’estimi, busqui fins a trobar algun indici d’aquell fill entregat per la Roser. Necessita marxar en pau amb ella mateixa, i jo vull ajudar-la. Oi que no em fallarà?


- Em dic Robert. Sóc el marit de la Xènia.
Sort que la família és curta, pensà el capellà per dins.
- Sóc fill adoptat, des que era un nadó, per circumstàncies que desconec. Només tinc que paraules de lloança per als meus pares adoptius, m’han atès en tot. Però he decidit de capbussar-me en el meu passat.
- I si et topes amb males notícies? A vegades, és millor ser feliç en la ignorància, que no hi podem fer res en el que ja és història.
- Alguna cosa em diu que la meva mare biològica és viva. I que ha arribat el moment de retrobar-la. Em noto una força interior impossible d’aturar, haig de saber per poder passar pàgina. Vostè ho sap millor que ningú, mossèn: la fe mou muntanyes.


Els dies passaren volant. I, com aquell que no vol la cosa, s’encetà una nova ronda de confessions. En el mateix ordre, en el mateix lloc, amb la mateixa gelosia separadora. I, sorprenentment, quasi una mateixa resposta.
- Roser, el teu fill el veuràs amb la teva filla.
- Ella és el meu puntal, m’estintola quan sóc a punt d’enfonsar-me, em dóna forces renovades constantment. Però m’esperava algun indici més clar del meu fill...
- Tu fes-me cas i ves-te repetint el que t’he dit: el teu fill el veuràs amb la teva filla.
I li passà un sobre recargolat per entre els llistons creuats.
La Roser s’incorporà lentament, decebuda, i marxà amb el cap cot, incapaç de replicar la frase del capellà, la qual, a les seves oïdes, caigué amb el mateix efecte que una sentència condemnatòria.


- Gerard, el germà de la teva filla el retrobaràs amb ella.
- Mossèn, no us en rieu de mi, que no estic per endevinalles.
- T’ho repeteixo, i fes cabòries del que et dic: el germà de la teva filla el retrobaràs amb ella. No et puc dir res més. Vés-te’n en pau.


- Xènia, en en Robert hi ha el fill que va tenir la Roser.
- Me l’estimo molt, en Robert, però no n’hi ha prou en emmirallar-se en ell per trobar resposta al meu desassossec. Parlava seriosament, mossèn, m’esperava un altre resultat de la seva consulta.
- T’ho repeteixo, Xènia, en en Robert hi ha el fill que va tenir la Roser.
Però ella ja no se l’escoltà més, que s’aixecà tot d’una en quan el religiós pronuncià de nou la frase que tenia preparada. Una reacció sobtada de ràbia, típica d’un jovent impacient per aconseguir el que vol, que tan sols exigeix sense escoltar gota, amb l’acció sempre per davant de la reflexió.


- Robert, cada vegada que et miris la Roser, hi veuràs la teva mare.
- La seva resposta és pietosa, entenc que no vulgui ferir-me perquè sap que no ha descobert res del que li vaig demanar. No era empresa fàcil, però no vulgui enganyar-me amb paraules mel•líflues o metàfores de peu de marge. La Roser és una excel•lent persona, la sogra que tot gendre voldria, atenta, amable i discreta. No dubto que la meva mare tingui també aquestes qualitats, però jo la vull a ella en vida, ningú me la pot substituir.
- Creu-me, Robert, cada vegada que et miris la Roser, hi veuràs la teva mare.
I, com havia passat amb la Xènia, les seves darreres paraules van caure al buit. Sang jove que bull fàcilment, que no s’atura a escoltar i, encara menys, a pensar en el significat profund de la descoberta del capellà.


Perquè el ministre del Senyor va poder comprovar, amb una simple consulta a les instàncies pertinents que, efectivament, el matrimoni represaliat pel nou règim, sorgit en acabar la guerra, havia pujat dos fills, la Xènia i en Robert. Però que, si bé la Xènia era filla natural seva, no era així en el cas d’en Robert, el qual havien acollit d’una mare molt jove, massa jove per criar un infant. I que la mare d’en Robert es deia Roser, qui l’infantà a pagès en un entorn prou conservador com per a què la vergonya tingués més pes que la caritat cristiana d’admetre un cas d’embaràs fora del sagrament del matrimoni. Les dates i els llocs encaixaven, el trencaclosques estava resolt.
El descobriment, per altra banda, no tenia cap més transcendència, i així ho hauria comunicat als interessats si no fos... Si no fos per un defecte de forma: les preguntes havien estat formulades sota secret de confessió, i com a tals haurien de ser contestades. Per això s’empescà les frases capcioses que engaltà a cadascun dels encuriosits pecadors, amants incansables de conèixer una veritat que només podia sortir a la llum embolcallada per una afirmació que, de tan clara, semblés metafòrica, amagant el que la confessió exigia, mostrant el que la veritat demanava.
El sobre que va rebre la Roser contenia totes les proves que demostraven que ella era la mare d’en Robert i que aquest havia estat adoptat pels pares de la Xènia. Ara entengué la resposta del capellà, tan clara i directa com maquillada. La pau la inundà en tota la seva plenitud, la joia de veure recuperat un fill que creia perdut per sempre. La sorpresa fou majúscula per a la dona, però s’abstingué de fer-ho públic, no digué res ni a la Xènia, ni a en Gerard, ni a en Robert. Ja els ho faria saber quan els deixés, ara volia gaudir de la immensa alegria de contemplar el seu fill, de parlar amb ell, de fer-li una moixaina espontàniament, sense que res ni ningú la destorbés amb comentaris provocadors de ploreres generalitzades, protegida per un secret que havia deixat de ser-ho només per a ella.


Lluís Pagès.