Saps? Potser t'estimava.

Saps? Potser t'estimava.

M'importaves, i no a causa de l'estima;
t'estimava a causa que m'importaves,
que em feies capaç de sentir
alegria i preocupació, nervis i tristesa.
Em feies sentir viu, humà;
i això és el regal de nàixer per a un monstre.

T'estimava, sí, com qui estima una mare,
com un obligat, una reacció biològica
necessària i encadenada al ser.
T'estimava i tant em feia si tu m'estimaves,
Estimava estimar-te, estimar algú,
amor sense resposta i prou.

Qui estima busca carn,
i potser lamento certes coses.
Però si busques resposta,
a falta del record de la pregunta,
me'n penedeixo més de les coses que no he fet.
Por, dubtes... Instants.

Paraules... Paraules que creixen i es fan crits,
no les lamento, lamento haver-les tornat necessàries.
La teua veu s'anava fent tènue, i amb ella nosaltres,
parlàvem menys, discutíem massa...
Jo només desitjava estimar-te.

Ara? Ara em sento el mateix monstre que abans.
No em fa falta un amor càlid de mil vides,
sí sentir-me humà, saber que una minúscula
partícula de l'univers m'importa.
Això em fa viu.

Em sento un monstre i he tornat a dormir mal,
a decaure i a la tristesa. Tot es torna buit
quan res t'evoca cap apreci...

Han canviat tantes coses...