Banalitats

Un relat de: Mikel Andrés
Es fa difícil assimilar com canvia un sentiment,
com allò que ho era tot hui ja no és res,
passant per tants estats d'ira, amor i indiferència,
i ja no és res. Ja ni dol i ja ni dol que ja no dolga,
la panxa se'm desfà en pensar en aquestes coses,
ja fa més d'un any que em sento sol
i fa pocs mesos que no estimo,
fa pocs més que no beso, que no tinc parella,
sol tampoc, he aprés que no estic sol,
això va ser un regal, recordar que el món gira igual
i que qui no vol girar te tota la culpa,
com qui rep un cop en un combat;
sol tampoc, potser sí buit, tampoc...
què difícil.

A voltes penso que fa massa que cap dona m'omple,
que no em buido dins d'ella, que no la penso,
i alguna cosa em diu que trobo a faltar certes coses,
però, a voltes, paro a pensar i les recordo. I he aprés d'altres,
he aprés que la retrospectiva sempre és en positiu,
que el record es pot orientar, allò bo, allò dolent,
que la realitat ve tota junta;
i he aprés a recordar-la així, com és, conjunta,
i em dol que d'aquells temps siga l'únic record,
uns llavis, una pell, un somriure vertical quan improvisa,
banalitats, les millors, sí, banalitats cruels,
que d'aquells temps que no han estat
recordo sopars, cerveses, balls, converses,
persones, combats, històries, cançons,
morats, morts, casaments, vivències,
més banals encara, potser, milers de banalitats,
però amb una virtut indiscutible:
el conjunt no fa arrels en cap element,
no es fa opac, no es fa dolorós quan falla,
i és un conjunt, una massa de formigues
que aixafa a l'elefant que només sap morir o viure,
i potser fórem idiotes, i em sento certament buit,
incertament potser, és difícil, no m'entenc,
em sento fosc enfront cap llum que m'il·lumina al camí,
i em giro a mirar el Sol on estava, on solia estar,
i entenc que és necessari que no estiga
per a gaudir de la llum de les altres estreles,
i deixa de fer-me falta, m'he fet així,
potser m'equivoque i canvie, o potser no,
potser m'equivoque al canviar i oblidar
totes aquelles bombetes. Quanta ironia...

Hui he plorat, qui ho diria?
Ja no em fan falta sentiments per a sentir-me humà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Mikel Andrés

54 Relats

12 Comentaris

12162 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Després d'anys escrivint poesia, assajos polítics i filosòfics i, en menor mesura, narrativa; he decidit publicar més enllà de la llibreta i el blog per a donar a conèixer el que escric entre lectors als quals els puga apassionar.

Són, a dia d'avui, dinou anys i més de cent vint poemes escrits que he mantingut en secret fora del grup d'amics més íntim. No vull agradar a ningú ni és aquesta la meua intenció. Escriure és la meua forma de parlar amb la meua mateix i, si a algú li agrada sentir aquestes converses, guanyarem tots.

Més obres en Fuego, amor y lucha, el meu blog. Contacte a través de wolfylpdc@openmailbox.org