A tu. Mikel

I a tu, Mikel, m'agradaria regalar-te el món,
mai hem parlat abans, de tu a tu, de cor a cor,
i entenc que tu no saps qui sóc i jo no sé qui seré
quan rebuscant la història trobes aquestes paraules.
Paraules... De totes les paraules que m'agradaria dir-te,
la primera en veure't serà dir-te que t'estimo,
així, sense traduir: en català, com ho deia ta mare,
i no sé si ho serà, o seràs, o com anirà la cosa,
mes de tot tinc clar en qui penso quan et penso
quins ulls li poso a la teua mare, quin color de pell et banya,
no vol dir que no en canvie, de mares n'hi ha moltes,
tria la millor i t'estimarà tota la vida,
i en cas que t'equivoques, no et preocupes,
també ho farà. És instintiu.

Jo... Jo tinc ben clar que mereixes la meua vida,
si d'ací a deu, a quinze anys, em desitjo mort,
ben clar ho tinc, i si no mort, xuclat del sol
foradat del cap per una bala, així ho veig, ben clar...
I si no? Si no hi hauria un motiu per a viure,
i no en veig altre que tu, petita cosa meua,
no en veig altre que els teus ditets i el teu ventre blanc,
si estic viu és gràcies a tu, i així de necessari ho entenc,
que et dec la vida, com qui deu un petit favor,
i d'aquesta vida, potser fingida i desgastada,
m'agradaria ensenyar-te una petita col·lecció,
de tots els errors que he comés, potser massa voltes,
amb una petita advertència, i fes-me cas,
no els evites... Equivoca't.

Abans de res, voldria dir-te que del teu nom naix un record,
més aviat dos, i no és casual, dos referents existencials,
d'una banda el millor poeta que ha conegut la guerra i l'amor,
potser fosos de forma idíl·lica,
Miguel Hernández, amor meu, tu ets ell;
i l'altre, l'altre no és famós, potser,
es diu Mikel, saps? I m'agradaria que us miràreu als ulls,
ell ha fet de la meua vida un altre lloc,
d'aquest món un altre lloc, i mentre,
el seu món enfonsant-se en secret.
Gràcies a tots dos, i gràcies a tu, fill meu.

De la vida, no sé, que dir-te en un temps determinat...
Viu! Això és important, viu i ignora la mort,
tin-la present, tu viu, vull que el teu cor bategue motivat,
animat de veure a qui el desitja, de desitjar allò que veu,
no tingues por de sentir, de sufrir, de plorar,
jo en tingué massa, potser, i em vaig oblidar de somriure, de besar, de ballar...
Demana coses, saps? És important,
si confies en algú confiarà en tu, és cíclic, biològic, preciós;
i, que dir-te: cremat, posa la mà al foc quan la flama s'eleve,
no tingues por d'enamorar-te o de tindre raó,
i, sobretot, aprecia el món, protegeix-lo,
són les persones les que tot ho arruïnen,
mes el món va més enllà, vés més enllà,
encara ets jove...

I de poder, m'agradaria ensenyar-te uns petits secrets,
aprén a llegir les mirades, així sabràs que les paraules menteixen,
que les persones menteixen, i sabràs controlar-les,
les paraules, dic, aprén per tu mateix i fes d'escriure un art
com jo no sé, més sé que tu pots i podràs,
a mi em fa falta ajuda externa, així sóc...
No et sentis forçat, això sí, escriu si t'ho diu la vida,
i si no: pinta, balla, canta, dissenya...
Aprén a treballar el món, com jo no sé,
i tingues sempre presents les estrelles,
les veus? Allí dalt, som tan petits...
Entén això, que no som res, que no som especials,
hi ha més vida ahí fora, som una irònica part més. Res.
No som únics ni especials, però podem ser diferents,
evita el corrent si t'arrossega, mira més enllà,
aprén a parlar amb tu mateix, i a sentir que algú et contesta,
sona estrany, veritat? Si encara no saps parlar,
mes quan ho faces, amb tu, i pugues disfrutar d'una conversa,
llavors descobriràs el secret per a no sentir-te sol,
la solitud i la mort, tots dos aterren,
i ja t'he dit com salvar-te d'una.

De l'altra, no en faces cas...
Les persones som vives perquè percebem,
perquè rebem estímuls, canviem, aprenem,
estimem, odiem, creixem, plorem...
I quan no fem res de tot això, el temps no passa,
quan dorms, i si no somies, sense estímuls,
saps que has dormit perquè has despertat,
no existix un estat de no-sentir-res, car és un estat sensible,
i per tant, si una cosa és viva, no pot deixar de viure,
ara què, com saps què està viu? És difícil, amor meu,
és difícil, gairebé cansat i desgastant,
és el món un cúmul de vides en conjunt,
o tot és únicament una percepció meua,
qui em diu que no estic boig a un psiquiàtric,
que el món no és pla, que hi ha colors,
que les persones no són més que variables als meus estímuls,
i si potser tot és un somni? Un somni llarg,
un somni màgic en què es pot somiar,
i sabem que dormíem després de despertar-nos,
és complicat, Mikel, és complicat,
més queda clar que qui està viu no pot morir,
jo sé que estic viu, que no moriré, potser canvie en tot,
no sé dels altres, això sí, no sé si senten o estan vius,
per això em pesa més la mort aliena que la meua,
però tu, tu que potser naixes de mi,
si ets capaç de sentir el món com el sento jo,
-no vull saber si el sents, només és un missatge-
tin clar que mai moriràs,
i així, sense por a la solitud ni a la mort,
entén la vida com un passeig,
disfruta'l.

I en aquest passeig, ben fàcil és trobar-te més persones,
parla-les sense por, sense vergonya,
aprén a gaudir dels somriures aliens,
i mira més enllà, sempre, del que diuen els llavis,
i quan sigues capaç d'entendre que un somriure
és un "M'han fet fora del treball"
o un "La meua parella m'ha deixat",
planteja't més encara, mira els motius, i ajuda,
no crec en el karma, més aviat el detesto,
he vist massa dolor en aquest món desgastat,
però si tinc esperança en alguna cosa,
és en què si actues a favor de qui ho necessita,
eixa persona actuara, algun dia, en favor de qui ho necessita,
i no és el karma ni l'equilibri, és la humilitat,
no la humilitat entesa com a la qualitat cristiana,
mai poses l'altra galta, posa el puny abans,
aprén a imposar-te, a persones i deus, a sentir-te lliure
i mentrestant, senteix-te tant humà com els altres.
Es tracta de la voluntat, confio que ho entendràs,
i que d'aquells ulls que més t'agraden,
em dónes nets o un fill feliç,
i als teus germans família, i a ells,
moltes més cartes, quan les tinga...

Tinc tantes ganes de tenir-te als meus braços...
Em fa falta una altra mare, potser, la teua i jo...
les coses canvien, i ja no som qui érem, però tingues clar,
qui si naixes del meu cor o del seu ventre,
o del ventre de qui siga, tots dos t'estimarem,
encara crec en certes coses, i aquesta és una d'elles...
A tu, Mikel, no tinc cap altra forma d'acomiadar-te,
que dir-te que t'estimo i et desitjo amb força,
amor meu. Que ens vegem prompte.