Reservat

Un relat de: frederic
La Clara, molt seriosa, per fi apareix al portal rebufant amb la bossa i la maleta a la mà. Té dotze anys. És bonica. El pare fa estona que espera dins el cotxe en doble fila i amb els quatre intermitents engegats. Quan obre el maleter per carregar l’equipatge, la Clara hi troba un cadàver en posició fetal.
- Papa! Una altra vegada?- diu la Clara tota contrariada.
- Apa, carrega i passa cap a dintre que es fa tard, – són les nou del vespre del diumenge- i en Jan?
- Jo què sé! baixant, suposo.
La Clara fa per retirar la safata del maleter per deixar-hi la maleta sobre el finat.
- Però què fas? – s’alarma el pare- Que no t’adones que algú el pot veure?
- Ostres, papa! – es queixa la Clara- Doncs aleshores no puc carregar la maleta, no hi cap!- diu mentre intenta ficar la maleta per sota la safata, empenyent cap al fons i fent força contra tota aquella rigidesa amortallada. Però la resistència és imbatible i la frustració la posa de més mala lluna del que ja estava.
- Va, entra i posa't les bosses a sobre que no et ve de deu minuts.
La Clara tanca el maleter i entra com pot amb la maleta que se li encalla amb els seients. Està a punt de saltar-li una llàgrima. És molt emocional i quan està de mal humor el més petit incident li afecta molt.
En Jan amb les seves bosses a la mà obre amb dificultat la pesant porta de fosa del portal. En Jan té catorze anys. És un xicot cepat, guapot i de cabells esbullats.
- Jan! El maleter està ocupat o sigui que fica’t al cotxe amb les bosses, com ha fet la teva germana.- li diu el pare, del volant estant, quan el veu aparèixer.
- Perdona?- Exclama en Jan amb vehemència com no donant crèdit al que acaba de sentir.
- Va, sisplau, que és tard- suplica el pare.
- Sempre igual!- remuga en Jan per si mateix, fluixet.
- Nois, una mica de bon rotllo, que la mama fa dies que no us veu i us espera amb un sopar que haurà preparat amb il•lusió.
- N’estic farta de fer maletes i viatges amunt i avall... una setmana aquí i una setmana allà, una setmana aquí i una setmana allà... És odiós.
Desatenent la dramatúrgia de la filla, el pare calla i arrenca el cotxe. Més val carregar-se de paciència, i més en vistes a la florida imminent d'aquella adolescència.
El viatge transcorre en una pau trista i una mica tensa. Cap dels quatre no piula. Potser el pare és el més assossegat, a part del reservat ocupant del maleter. Conduir el relaxa. La Clara mira per la finestra, el cap li bull i de tant en tant fa un sospir. En Jan s'abstreu amb la música dels cascos. El quart passatger es deixa dur amb una resignació rigorosa, absoluta i definitiva.
Tot d’una uns carrers enllà es veu brillar intermitents blaus.
- Vaja, control policial... - comenta el pare.
- El que faltava! - salta la Clara.
- No passa res - afirma tranquil el pare. En Jan segueix amb la música en solidaritat amb el del maleter que també ignora els fets.
Quan hi arriben, la policia adverteix que els passatgers van amb l'equipatge a sobre i fan aturar el cotxe.
- Bona nit. Documentació, sisplau... Baixi del cotxe, sisplau. -Repassen la documentació - Què hi du al maleter?
- Trastos que estem traslladant – diu el pare visiblement molest.
- Obri.
- És necessari? No hi ha res que hagueu de menester.
- Es tracta d'una comprovació rutinària. Obri, sisplau.
- Teniu ordre judicial?
- Patètic... - murmura en Jan, que s'ha tret el casc esquerre, transitòriament amatent als fets.
- Si no obre el maleter ara mateix l'haurem d'obrir nosaltres i vostè haurà de fer front a una multa per resistència i desobediència a l'autoritat... com a mínim -. En Jan es torna a col•locar el casc esquerre. El pare no té més remei que obrir el maleter tot acatant amb mala gana.
- Retiri la safata, sisplau.
La policia fa un cop d'ull displicent a l'interior del reservat i tot seguit li torna la documentació al pare.
- Gràcies, circuli.
El pare estira la safata, tanca el maleter i torna a seure al volant. Un cop a dins remuga:
- Ja ho deia jo que aquest no és el mort que busquen.
Sense cap altre incident de rellevància arriben a ca la mare. Descarreguen i es fan un petó de comiat -els vius. La Clara, abans de pujar escales amunt, pregunta amb to suplicant:
- Papa, oi que no el tornaràs a la nevera com l'altra vegada?
- Mira noia... - respon el pare a la desesperada - faig el que puc, jo. Què més voldria!
En desaparèixer els fills rere el portal de ca la mare, el pare arrenca i se'n va. Molt sol, tot i la companyia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

frederic

29 Relats

66 Comentaris

15986 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Barcelona 1963. El meu primer premi literari el vaig guanyar al concurs que l'escola va convocar per St Jordi quan feia 3r de BUP. El meu últim premi també. Això sí, el vaig rebre de mans del meu professor Francesc Garriga i Barata (premi Carles Riba 2012). El Sr Garriga em deia que escrivís, que escrivís molt. Amb el consell del Sr Garriga vaig fer el que tots els adolescents fan amb els consells dels seus bons professors i em vaig dedicar a la música. Actualment sóc professor de música de secundària, feina certament gratificant, i aconsello els meus alumnes adolescents que facin molta música. A part d'això, i ara que els meus fills comencen a ser grans (només la petita fa una mica de música), jo vaig trobant temps per pensar en el Sr Garriga, llegir-lo i escriure... una miqueta. La meva activitat literària és purament terapèutica i em permet, juntament amb l' humor i la natació, mantenir la ment en un equilibri suficientment estable i el tarannà en uns mínims acceptables de civilitat.
Au!

fblanco@xtec.cat