Rèquiem a una amiga

Un relat de: Kyra_mpm

Havia intentat treure-se'l del cap, i jo ho sabia. Ella no podia i de veritat ho volia. Alguna cosa dins seu li deia que havia de seguir lluitant per allò que havia perdut. Possiblement no volia creure's el que li deia el cor, que ell tornaria i ella podria ser feliç de nou. Per què no? Era impossible creure una altra vegada en l'amor. Ja li havia fet prou mal. Les il·lusions eren allò que la mantenia viva, però alhora també la destruïa. Acabaria per adonar-se que ja s'havia acabat i que ja mai més no podria tornar a sentir els seus braços agafant-la, ni els seus magnífics petons. Acabaria per fer-se encara més mal.
El dolor que contenia dins seu era increïblement amagat. Mai ningú no hagués sabut que sofria d'aquella manera. Jo mateixa havia arribat a creure que ho havia superat. Les llàgrimes sense motiu aparent s'havien acabat i la tristor semblava que ja s'havia esfumat. Però aquells ulls... sempre havien amagat aquell sentiment de culpabilitat que guardava dins seu. No havia arribat a saber mai el perquè. Sé que mai no ho va entendre, ho va intentar. Ella l'estimava de debò i somreia quan pensava que ell també l'havia estimat. Sovint recordava alguns moments. Jo li notava. Se li podia descobrir pel mig somriure que feia, i els ulls se li ficaven vermells; semblava que ploraria. Recordo perfectament que per no fer-ho mirava amunt i respirava tranquil·lament. Tot i això, moltes vegades hi havia una llàgrima traïdora que la delatava. Jo ja mai no li preguntava per què plorava, ni què li passava. Ho sabia de sobres, però ni de bon tros que no sabia el que de veritat sentia. Ella em deia que li baixava l'ànim de tant en tant, i jo m'ho havia de creure.
És increïble com m'enganyava. I no tan sols a mi, sinó a tots! Sabia amagar molt bé els seus sentiments. Massa bé, diria. Jo sabia que no era bo que s'ho guardés tot per ella. Intentava que m'expliqués el que la preocupava. Sempre em deia el mateix: - Tranquil·la, ja em passarà.
Em sap greu reconèixer que ni jo, la seva millor amiga, no la vaig poder ajudar. Vaig intentar que deixés de pensar en ell. Que oblidés el que havia viscut. Sabia perfectament que era una tasca realment impossible, però m'estimava més intentar això, a quedar-me de braços creuats mentre veia a la meva millor amiga enfonsar-se d'aquella manera.
Ella no volia que ningú no l'ajudés, deia que aquestes coses les cura el temps, però ella mateixa sabia perfectament que era una simple excusa.
M'agradaria poder-li demanar perdó per no haver sabut el que tenia dins. Suposo que és ara que me n'adono que ella estava patint massa per seguir. Va decidir deixar de lluitar per sortir endavant. Ella podia tornar a ser feliç si s'ho hagués proposat de debò. No va voler.
Suposo que hem de respectar la seva decisió, tot i que si ella fos aquí, jo li diria que hi estic totalment en contra. Segurament em respondria amb un petit somriure.
Més d'una vegada li havia demanat que sortís del pou en que havia caigut. Que ho fes per aquells que l'estimen. Que ho fes per mi, que era l'amiga amb qui confiava més. Sabia que allò només ho allargaria més. La veritat és que no he sabut mai com aconseguir que deixés de patir. Ni ara no sé el que havia de fer. Crec que és per això que al fons em sento culpable pel que ha passat. Els amics hi són per ajudar-se, i jo no ho vaig aconseguir mai.
Estic segura que no ha deixat de pensar en cap moment en tots aquells que l'han estimat, l'estimen i l'estimaran. Crec que ha sigut molt difícil per ella. Suposo que ha sigut ara que ha actuat només pensant en ella.
Ella sempre m'havia fet riure en els meus mals moments. Ella sí sabia com fer-me oblidar el que em passava. Volia arribar a ser una bona psicòloga, i li deien que seria bona. Ho hagués sigut. Em sap greu que ella no hagi tingut la mateixa sort que jo en trobar amics.
Em sento impotent quan penso que ha marxat i ho ha deixat tot així. No l'he pogut retenir més.
Recordo que era difícil que somrigués. De seguida vaig notar que hi havia alguna cosa quan es passava els dies rient. Aquí no em va poder enganyar. Sabia que darrera aquelles rialles amagava alguna cosa que la volia fer plorar.
Ella tenia alguna cosa especial. Sabia perfectament el que passaria i no va voler fer-ne cas. Va voler oblidar-lo abans que passés res. Recordo que vaig ser jo la que li vaig dir que no fes cas d'aquelles paranoies. Volia que seguís el seu cor, jo només volia veure-la feliç. Li va costar, però va ignorar tot allò que li omplia el cap i va fer-me cas a mi. Jo sabia que encara seguia pensant el mateix, però restava contenta, perquè sentia com l'havia ajudat. Ara me n'adono que el que he fet ha sigut molt pitjor. Li demanava perdó i em deia que no es penedia de res, mentre em dedicava un d'aquells somriures que s'encomanen.
Sovint es preguntava si ell l'havia arribat a estimar de debò. Jo mai no la vaig saber respondre. Era ella la que intentava entendre'l. Jo no. Sempre es feia recaure la culpa a sí mateixa i em preguntava què era el que havia fet malament.
Mai no va arribar a odiar-lo. Només se l'estimava des del fons del seu cor. Mai no l'havia vist feliç. Ell va aconseguir-ho i crec que és per això que no l'ha arribat a odiar mai. Mai no va considerar que el que havia passat hagués sigut un error. Em deia que repetiria, amb ell sí, deia. Sempre recordaré quan li vaig dir:- No et deixis tornar a enganyar.
- Ell no m'ha enganyat, han sigut les circumstàncies les que m'han enganyat.
No ho vaig entendre, fins ara. Ella se l'estimava molt de veritat i només suportava el pes de la culpa ella. Mai no va dirigir-li una paraula de menyspreu. I recordo que quan se'l mirava, la seva cara canviava. No somreia, però no estava trista. Tampoc no havia volgut odiar-lo mai. Em deia que ell no s'ho mereixia. Quan plorava, no ho feia de ràbia en contra d'ell, sinó de pena. Fins i tot ràbia per ella. Es retreia masses coses.
Després de tot, ella escollí aquesta decisió pensant que seria la millor. M'agrada pensar que tenia raó, però pensar em fa mal. He de reconèixer que la culpa va ser seva i era ella la que feia nosa en aquest món? Estava equivocada, però és el que volia... només queda dir-li adéu a una amiga que poc a poc s'ha anat guanyant el cor de tots aquells que l'envolten.
Ah! I m'oblidava de dir-te, amiga, que ell sí t'ha estimat. L'he vist plorar per tu. Llàstima que no pugueu retrocedir... un petó, t'estimo.

Comentaris

  • El valor de l'amistat[Ofensiu]
    dunes | 27-01-2005

    He aprofitat cinc minuts que tenia lliures per endinsar-me en algun relat sorprenent... I m'he trobat amb el teu.
    No sé per on començar, potser podria dir-te primerament que a través d'aquestes línies transmets una certa culpabilitat no superada, i que relates els fets amb molt de sentiment. Saps què? Sovint m'he sentit així amb la meva millor amiga: he temut no saber-li donar tot el que ella necessita. Però és que penso en els moments en què ella m'ajuda i m'adono que quan una amiga està al teu costat tant se val el que fagi, el que t'importa és que és al teu costat, sempre, encara que la més gran distància us separi.
    M'ha quedat el dubte de si és un relat biogràfic, tot sembla indicar que sí, sobretot per la manera en què ho redactes tot, donant moltes coses pe suposat, coses que només tu saps... no sé com explicar-ho.
    Les ferides es curen quan menys t'ho esperes, però primer cal admetre que hi ha una ferida per tractar.
    No m'atreveixo a valorar el teu relat numèricament, diuguem que hi deixes reflexat el valor de l'amistat. Torna a escriure, si us plau. Les lletres són una bona fuga per deixar-hi anar les pors. Jo de moment et seguiré llegint en els relats que ens has deixat.

  • llegiré més relats teus!![Ofensiu]
    aina | 05-10-2004 | Valoració: 9

    no acostumo a llegir-me els relats llarguets.. però aquest l'he començat i m'ha enganxat.. realment és dur que els que més t'estimes no aconsegueixin ser plenament feliços, però de ben segur que ella sabia que et tenia allà, al seu costat!
    petons!!

  • tinc els ulls entelats...[Ofensiu]
    Ilargi betea | 30-05-2004 | Valoració: 9

    Uf!quin relat... és preciós! no se si m'ha arribat tant només perque el que expliques és així d'intens i real o si també ha influit el fet de veure'm reflexada en la personalitat de la teva amiga... però amb una diferència essencial, tinc molt clar que s'ha de saber tirar endavant i valorar tota aquesta gent que tens al voltant!
    Felicitats, no tothom és capaç d'escriure un text que faci emocionar els altres!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Kyra_mpm

4 Relats

9 Comentaris

12101 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50