28.09.1946

Un relat de: Kyra_mpm

Aquell dia em llevava amb unes ganes especials de sortir de casa. L'havia d'anar a veure. Uf! Havia de fer els llits, rentar la roba, escombrar la sala gran, fer el dinar, fregar els plats, ... esperava tenir temps. Ell era sempre puntual. A les cinc de la tarda seria a l'estació de tren. Em feia molta il.lusió que parés a descansar un parell de dies aquí, al poble. Savia que sempre estava molt ocupat, i aquell viatge el podia haver fet sense passar per aquí. M'omplia el cor pensar que ho havia fet perquè sentia alguna cosa per mi.
Encara havia d'anar a buscar el sabó per la roba. Confiava en que algun dia s'inventes una màquina capaç de fer totes les feines d'una dona de casa! Quin descans!
Havia de planxar la roba que duria... vaig pensar que possiblement em guarnis el cabell. Volia estar ben maca per quan arribes el Mateu. Ell era molt polit, i esperava que jo també ho sigués...
Vaig dir-me a mi mateixa: -Potser que em fiqui el vestit amb farvalants, aquell que vaig dur per les festes del poble.- Les noies de la "quinta", com se les anomena, es varen ficar verdes d'enveja. Estava segura de que em quedava com anell al dit. Era blau, els farvalants blancs, i tenia un petit estampat just damunt de les vores. Era preciós. Si jo hagués tingut més diners, n'hauria tingut un parell, d'aquets vestits.

Ja eren gairebé les dotze del migdia i jo sense fer el dinar! El pare i els cosins es ficarien furiosos si arribàven i el dinar no era a taula... Ja m'ho deia la mare, sempre estic a la lluna, amb els meus somnis impossibles... no ho són d'impossibles! Perquè no es podia creure que les properes generacions de dones no hauràn de ser així, com nosaltres? Però com sempre ha dit el senyor Agustí, el mossèn, a cadascú el que li toca...!
Bé, sort que havia acabat. Mentre ells dinaven podia preparar-me la roba, amb cura que no s'embrutés. Després vaig fregar els plats i escombrar... ho tenia tot controlat!

Les quatre de la tarda. Em semblà per un moment que hauria d'enviar algú a l'estació per dir-li al Mateu que em retrassaria. M'havia quedat escoltant la novel.la radiofònica. M'agradaven tant les històries de la Sofia... La mare ja no savia què fer-ne de mi. Deia que una noia com jo, amb 19 anys, ja havia d'estar ben cultivada.
Eren ja tres quarts de cinc. Encara tenia temps de vestir-me i arreglar-me. Si anava depressa i no em despistava podria arribar a l'estació a les cinc en punt...

Quin fart de còrrer! Vaig tenir sort, eren les cinc menys cinc. Vaig asseure'm al banc com si fés estona que era allà, esperava que no es notés que venia corrents.
Ja passeven cinc minuts, era estrany que el tren de les cinc es retrasses però no hi havia perquè preocupar-se, només eren cinc minuts. Que es convertiren en quinze! Ja era un quart de sis i el tren no arribava. Potser havia tingut una averia i havia parat. Oh Dèu meu! I si havia patit un accident...? Oh Dèu, oh Dèu! ... Vaig començar a torturar-me pensant el que no podia ser, quan vaig sentir la vibració de les víes, provocada per la velocitat del tren sobre aquestes. El tren ja s'acostava.

L'havia vist! L'havia vist! Oh, el cor se m'acelerava, em feia alegria veure'l. Era tan seriós, tot i això! Mentre m'arreglava una mica els cabells guarnits amb un recollit ben modern, el veia baixar. Duia una maleta enorme, què hi devia carregar? Si només es quedava un parell de dies...
M'aixecava del banc com una senyoreta. Pensava en si deuria abraçar-lo, potser ho trovava una mica exagerat, però tampoc no m'hagués agradat ser freda amb ell. S'acostava, deixà la maleta, pràcticament a dos metres de mi. Mirava a un costat i a l'altre, com si no m'hagués vist. Sense tornar a agafar la maleta, caminà cap a mi. Venia. Somreia. Quan ja era davant meu, em parlà d'una manera com mai no havia fet. A cau d'orella, em preguntà què havia fet sense ell. M'havia trobat a faltar! Quin home, quin home!

La tarda va ser magnífica! Vaig acompanyar-lo a deixar la maleta que duia, a l'hostal on s'hostatjaria. Va invitar-me a una llimonada, la qual vaig acceptar de bon grat. I després va donar-me una gran sorpresa portant-me al cinema!

Eren ja les vuit de la tarda, quan m'acompanyava fins a la porta de casa. La mare estaria preocupada. Mai no havia fet tan tard. I no havia avisat de cap manera. El pare, vaig pensar que possiblement, estaria furiós. Potser em colpegés. No seria la primera vegada. Deia que no li agradava fer-ho, però hi havia vegades que no en tenia cap més remei. Era normal que en una casa passés això. Deia la mare que el pare a vegades es descontrola, la culpa era meva. A casa sóc jo la que he d'ajudar a que el pare estigui a gust. He de protegir els altres. Tot això pel sol fet de ser la gran de sis germans. A vegades m'agradaria ser d'una altra època. Sé que, passats uns anys, les coses ja no seràn d'aquesta manera.

El pare, evidentment, s'havia enfurismat, però la mare va calmar-lo; i finalment, va entendre que havia passat la tarda amb en Mateu, desprès de dos mesos i mig sense poder-lo veure.
Tenia sort que el pare respectés en Mateu. És com ell. Creia que serien bons amics. Afortunadament, en aquest cas, no patiriem problemes familiars. La mare em deia que havia escollit bé. El pare mai no n'opinava sobre aquestes coses. Creia que a ell també li semblava el mateix. Això esperava.

Demà, potser es passaria per casa. Parlarien amb el pare sobre feina. Ell treballa en una fàbrica, encara ara. Jo no m'hi entenc gaire en aquestes coses. Però pel que sento parlar a casa, és un bon lloc.
A casa, desde generacions i més generacions passades, hem sigut sempre gent de pagesia. Sempre hem viscut bé. Tot i que no ens sobra res.

Hauria de passar per la botiga de la senyora Tecla. Volia comprar cafè per moldre i si venia en Mateu, confiava que sí, prepararia unes pastetes i un cafè d'aquells que a ell li agraden tant.
La mare em deia que l'havia d'acabar d'enamorar. Que estigués segur del matrimoni. Si veia en mi capacitats i ganes de treball, seria una bona esposa.

La mare és molt bona amb mi. Mai m'havia renyat. Nomès aquella vegada, episodi que m'estimaria més no recordar. Sempre m'aconsellava. Em tractava bé i sovint em deia que m'estimava. Confio molt en la mare. Li explico pensaments, els quals, ella anomena somnis impossibles. Crec que ella també hauria de somiar una mica. Aguanta una gran tensió. Espero arribar a ser una dona de profit, com ella. Crec que el pare és afortunat en que una dona com la mare s'enamorés d'ell. No s'assemblen en res. Ella, amb un vestit com cal, podria passar per aristocràtica.

Aquella nit vaig dormir bé. Vaig somiar. I com era d'esperar, en Mateu sortia en els meus somnis. Em ruboritzava confessar-ho, però en els meus somnis tambè apareixia un altre home; el qual no conexia de res en aquells moments. Era ell el que em demanava el matrimoni, a qui jo responia amb un rotund sí. Aquell dia, 28 de setembre, m'havia desvetllat abans que cantés el gall; nerviosa. Confusa pel que havia passat durant la nit. Tal vegada li hauria d'explicar a la mare, perquè m'aconsellés.

Aquell somni, no parava de donar-hi voltes i més voltes; i si significava alguna cosa?
Després de parlar amb la mare les coses semblaven més clares. Ella m'ho argumentava tot de bona manera. M'explicava el que ella creia i em deia que era lliure de pensar i fer el que jo escollís. Tot i que jo sabia que això no era totalment cert. Vaig deixar d'atorgar més importància de la que tenia al somni, i, poc a poc, vaig oblidar-lo.

Fins avui. 28 de setembre, l'any següent, però. 1946. Havia passat un any. Avui era un dia especial.
El Mateu tornà ahir de Xàtiva. Tornava per quedar-se finalment. Tornava per casar-se. Amb mi. La inseguretat em corre per tot arreu. El record del somni em neguiteja. I no sé perquè. Mai no li havia donat importància. Ara, cada cinc minuts em venia en ment. La boda és avui, però encara són 2/4 de 6 del matí, no podia dormir.
No estic gens convençuda del matrimoni amb el Mateu. He avorrit la relació. Sé que la cosa no anirà com a mi m'agradaria. La mare em diu que no puc esperar tant del matrimoni. No entenen que amb 20 anys i tota una vida per davant, vull fer alguna cosa que valgui la pena. Intento treure'm del cap aquests pensaments que ella qualifica de revolucionaris.
No espero una millora de la societat, nomès alguna facilitat de més. Sé que si ens reunim i en parlem, les dones podem fer alguna cosa millor que treballar, treballar, i treballar a casa. No m'agrada que m'imposin una ideologia. Tinc la meva i n'estic orgullosa.

Em sembla que aniré a fer l'últim passeig en soledat pels terrenys de la masia. Pensaré. Reflexionaré.

Camino i no paro de pensar en el meu somni i en aquell home... Mai no havia recordat aquell dia fins ara. Feia just un any que passà i no sé perquè, jo em vaig encapritxar en que la boda havia de ser avui. Si jo pogués fer-me enrera... no ho dubtaria més!
Em sembla que seuré aquí, esperaré a que acabi de sortit el Sol. Potser m'ajuda a aclarir el que em passa.
Noto la presència d'algú que m'aporta serenitat. No vull girar-me a descobrir qui o què és. Prefereixo seguir amb aquesta sensació tan enfortidora. S'acosta a mi, ho noto. Algú em toca l'espatlla mentre em diu que m'estava buscant. Em giro. El meu cor comença a bategar amb més força que mai. Em sembla que això és un altre somni. Aquell que em feia sentir tan bé... era el que em demanava el matrimoni en el meu somni..., però... com?
Va oferir-me la seva mà, per ajudar-me a aixecar de l'herba humida en la que estava ajaguda. Vaig agrair el seu gest. Em vaig quedar petrificada davant seu. La seva mirada em penetrava, se m'acostà i em féu un petó. Sentia la sang córrer per les venes. Anhelava aquell noi desconegut...

-Córre filla! El Mateu ja ha arribat! T'has de vestir... - Era la mare que cridava des del finestral.

Aquell noi, va agafar-me de la mà i va córrer. Jo el vaig seguir amb èmfasi...
Però res no dura sempr
e...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Kyra_mpm

4 Relats

9 Comentaris

12098 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50