Regalims.

Ho havia escrit en diversos papers d'aquells que tenen una cola apegaolsa i transparent a l'esquena. Feia dies que es llevava abnas que ell per escampar-los per tota la casa, a l'espill del lavabo, al telèfon de l'habitació, darrera de la porta del dormitori i fins i tot a la mateixa tapa del water. Fins ara cap reacció. Semblava que no els havia vist. Però era impossible. I ella no li podia dir de cap altra manera, perquè amb el temps pasat al seu costat s'havia tornat muda i havia perdut aquella facultat tant corrent en els humans que és la parla. Quan ho intentava les paraules se li feien cantelludes dins la boca i per més que l'obria i la dilatava no s'hi sortia ni una, així que se li corcaven dintre seu i es convertien en rossegons malmesos que espantats xisclaven i giravoltaven intentant trobar un lloc on sucïcidar-se.
El malestar per culpa d'això eran tant gran que només podia viure ajaguda i tot just es llevava pr esciure i penjar-li els papers. Aquella nit, estranyament va ser diferent. Va sentir com inusitadamenta a cada brac li crèixien un parelll d'ales fortes, suaus i a la vegada diàfanes fetes d'una llum quiescent entapissada de blau. Tot i que era espantadissa les ales li van donar confiança, es va enfilar a la prestatgeria a prop del balcó delerosa de volar i arribar-hi. Llavors va prender una bona embranzida, tant gran que per poc no se li entortolligen les ales, però finalment es va enlairar.
Se n'havia sortit. Al cap de poc volava regalimant tendresa entre les estrelles. I li va deixar escrit allí, amb l'esperança que ell ho veies, amb l'esperança que no seria debades. És clar pensava mentre tornava que ell...... és molt distret.