Algú , algun dia ho farà per mi.

Feia més de mitja hora que havia sonat el despertador, obrí els ulls, mira de reüll la llum que entrava per la finestra, era una llum apagada, adormida, com si encara no tingues ganes de formar part del nou dia.
Es regira una mica incòmode, pensant que hauria d'abandonar l'escalfor agradable del llit. S'hi estava bé protegit sota els llençols. No tenia ganes de llevar-se i sortir a la rutina de cada dia. Faria una estona el mandra, després ja veuria.
No va poder tornar a dormir malgrat els seus esforços, esperaria el moment en que el despertador sones per segona vegada.
Ell posseïa una estranya qualitat, perquè en els moments més inesperats, podia concentrar-se d' una manera tant intensa que aconseguia imaginar i convertir en realitat tot el que li passava pel cap. Ara era un d'aquests moments especials i recordava tot d'una la claror dels dies d'estiu, els jocs amb els germans, el so de la veu del pare, el soroll dels coberts quan la mare parava la taula, el got de llet calentó que li feia, abans d'anar a l'escola. Així tot esdevenia real, tant, que fins i tot li arribaven les olors, aquelles olors familiars mai oblidades . Algunes vegades, els records el retreien a altres moments menys agradables de la seva vida, però a ell li agradava especialment recordar la infantesa, incloses fins i tot les pors que de petit havia sentit. Tremolava encara quan recordava les tronades, aquelles tronades de finals d'estiu, quan venien les pedregades seques, quan la terra agafava aquella olor a mullada, aquell perfum de cosa viva que encara ara el feia esgarrifar.
Quan tenia por, sempre anava a buscar la mare, no calien gaires paraules entre ells dos, la mare el veia venir i sabia el que li passava. La mare, era una bona dóna, sempre pendent de les feines de casa, pendent dels fills i del pare. Molts cops la veia tant atrafegada, que no gosava a destorbar-la, llavors s'asseia a prop seu, a mirar tot el que feia, i només amb la seva presència, en tenia prou. Ella, feia com que no se'n adonava però sabia que era allí.
No gastaven gaires paraules ell i la mare, però en mig d'aquell món casolà, malgrat els tràfecs la mare buscava temps per a ell i amb naturalitat li demanava que li ajudes, a plegar els llençols , a guardar la roba als armaris. a desparar la tuala i mentre li explicava les coses que feia de petita.
Amb la mare s'entenien, tot i que cap dels dos fos molt efusiu, perquè entre ells existia una relació especial, que no tenia massa necessitat de paraules. Però la mare era morta en feia tres anys d'això.
Estava tan embadalit, pensant en els records de la seva infantesa, que gaire bé no s'adonà que el despertador havia sonat per segona vegada. Es va sentir encara més cansat, més desganat. No era un bon dia per anar a l'oficina, ni per suportar les velles rutines. Es va vestir amb una certa parsimònia, pausadament, mentre anava rumiant el que faria. Al sortir de l'habitació una claror forta que venia del finestral del menjador l'enlluernà. Era tan forta que l'obliga a tancar els ulls i d'esma va caminar a les plapentes fins a la taula on acostumava a preparar-se l'esmorzar. Quan, després d'uns instants els obrí, tenia al seu davant, una taula molt ben parada, es va quedar sorprès. Ell estava sol a casa.
Es va fregar els ulls ben fort, potser encara no havia despertat del tot. Caminant amb lentitud, s'atansa a la taula i allí hi havia disposada la vaixella que la mare feia anar per les festes grosses, la Festa Major, Nadal o el dia que tenien convidats. No se'n sabia avenir. Al costat de la vaixella, un pom de ginesta, d'un groc lluent i perfumat que omplia l'aire d'estiu. Vora el pom de ginesta una capsa, la capsa de quan era petit, aquella on sempre havia guardat els petits secrets, que volia amagar als seus germans, aquella, que tants anys havia estat entaforada a dalt de l'armari darrera les capses de sabates, perquè ningú, ningú la descobrís. Només ell i la mare sabien on era.
Les cames li tremolaven, amb mans insegures va obrir la tapa, a dins hi havia un paper blanc doblegat meticulosament. Unes frases, bon dia fill meu, bon dia del teu aniversari. En va reconèixer la lletra i fou llavors quan va dibuixar una petita rialla, una rialla tendra i generosa, de fet ell somreia com ho feia la mare, amb la mateixa dolçor.