Records i realitats

Quan era petita tenia una amiga que sempre s'estava defensant de les bromes dels nois, sabien que s'emprenyava i sempre la feien enrabiar-se. Ara, amb el pas del temps, veig que aquells nois gaudien fent-la enrabiar, els resultava divertit sentir els seus crits, els seus cops d'estoig o coses semblants, recordo els seus somriures.

De gran, ja no ens donem cops d'estoig, i ara puc pensar que aquella amiga es sentia ferida del cor i també es defensava impotent d'aquells cops trapelles dels companys. De vegades somreia i també els companys, però qui realment es deixava l'energia amb aquells nois trapelles, era ella. Es desgastava.

De gran, de vegades crec que he caigut en aquell paper tot i que no ben bé, em sento predicant com de broma a gent que m'ha fet mal però no considero enemiga del tot, com quan som infants i som a la mateixa classe. Agafo l'estoig imaginari i em defenso.

Però els nois s'han tornat més cruels, ara volen que els preguntis coses malgrat t'hagin fet mal, que t'interessis per ells, no recordo cap trampa així de petita, on jo caigués vaja, les converses eren o amb estoig o amb paraules, però no hi entrava ni en unes ni en les altres, ni encara menys en ambdues alhora.

Si recordo però, algunes amigues, que perdien el curs preguntant al noi bonic de la classe sentint les seves preocupacions, quan ell no els feia ni cas tot i que més tard amb el pas dels anys s'ha creat el respecte entre les persones adultes, no ho hagués dit, jo no ho vaig fer, això sí, les sentia amb tanta atenció com les classes.

I ara penso que ves a saber, potser jo també hauria d'haver perdut el curs llavors i no ara la vida i és que sembla que de ximple cal fer almenys algun cop a la vida sinó ho tens com pendent.