Quatre versos amb vida

De vegades qui escriu,
escriu per deixar tots els mots penjant dels dits
i després del fugisser moment de bojeria,
enllaçar-los fil per randa a la brisa del gessamí.

Quasi sempre qui guaita,
guaita un vent amarat de romer
que'l torne als carrers daurats del seu poble
o a la muntanya suada d'ametller.

Molt a sovint qui comença,
comença per promte a Ítaca arribar
deixant enrera penyores envellides,
entre la pols oblidades, ara corals de mar.

Però estrany és aquell que, viu,
viu aferrat a les fulles de la tardor,
eixes que de les branques van i venen
transformades per la tendresa de la remor.