PUYOL, VALDÉS, XAVI, UN CLUB I TRES DESTINS...

Jo no sé si el de Guardiola ha estat el millor Barça de la història. Pel que fa al joc es fa difícil de dir perquè aquell Barça – el de Guardiola – mai no va jugar amb el de Maradona, el de Cruyff, Kubala, Samitier o Zamora. Tot i això jo, que començo a seguir el futbol a l’època de Montal – Michels – Cruyff mai no recordo haver vist jugar un Barça tant perfecte com el de Laporta – Guardiola – Messi. I pel que fa els títols està clar que aquell equip en va guanyar més que ningú.

Però totes les festes, per grans que sigui, s’acaben. I els reis del mambo, un a un, van desfilant. Primer va desfilar Etoo, que per a mi ha estat el millor davanter centre de Guardiola ençà i el no saber-lo dur un error que el club encara està pagant; després va desfilar Laporta, que ha estat el millor i el pitjor president del Barça a l’hora. I no només això sinó que ja ha desfilat Rossell que fou el seu principal aliat i el seu principal enemic. I ha desfilat Guardiola que sempre havia estat cruyffista-laportista i no s’entenia amb els nuñistes-rossellenistes: després d’haver revolucionat el futbol mundial i d’un any sabàtic en que va fer campanya per la independència catalana va decidir marxar a Baviera a entrenar el Bayern. I després el seu lloc el va ocupar d’una manera tràgica Tito Vilanova i d’una manera més aviat còmica el Tata Martino.

Els jugadors que han anat desapareixent de la plantilla des de que Guardiola va esdevenir entrenador fins ara són la majoria. Però d’aquesta majoria els noms importants són dos o tres a tot estirar. Etoo el primer i potser l’únic que val la pena tenir en consideració abans de les baixes d’enguany de Puyol i Valdés. Xavi va fer veure que marxava però al final es veu que es queda. És evident, però, que a la plantilla del Barça en Xavi te les hores comptades: és llei de vida.

És curiós els finals tant diferents que han tingut aquests tres jugadors. El cas de Puyol és un acord que deixa tothom content i que és el final feliç d’una història feliç. El final de Valdés és un desacord que deixa tothom emprenyat i que és el final infeliç d’una història infeliç. Pel que fa a Xavi és una barreja de la història de Valdés i Puyol i encara no té final.

Pel que m’explica un amic que no sé com sap aquestes coses Xavi i Valdés es van embolicar en unes inversions que si no els han deixat amb el cul a l’aire, leri-leri. Això, al final de la seva carrera, ha estat una gran putada perquè la seva capacitat de negociació amb el Barça per tal d’incrementar el seu ja astronòmic salari ha estat baixa. Els Barça no ha volgut endeutar-se per tal de salvar el patrimoni d’uns jugadors esplèndidament pagats que, si s’havien ficat en embolics financers, era cosa seva.

Valdés va fitxar pel Mònaco amb un contracte que resolia aquests problemes econòmics, però que tenia una clàusula que deia que el contracte esdevindria paper mullat si es lesionava. I s’ha lesionat. I ara Valdés ni es porter del Barça ni del Mònaco i busca equip. Un drama.

El cas de Xavi és el mateix però Xavi no es lesiona i, finalment, decideix quedar-se al Barça un any més. Si d’una cosa estic segur és de que ha fet números i de que és el que li convé més. Xavi aspira a fer el mateix camí que va fer Guardiola i algun dia ser entrenador del Barça i mou les cartes en aquest sentit, tant com en el sentit de que algú –en aquest cas el Barça- el tregui dels embolics financers en que s’ha posat.

Ignoro quina és l’economia de Puyol – el meu amic no en parla – però, pel que sembla, en Puyol ja en tenia prou amb el multimilionari que era i no ho va voler ser més. D’altra banda Puyol pertany a aquella estranya categoria de jugadors que, no sent gens tècnics, entusiasmen a un club on només agraden els jugadors tènics. Neeskens i Migueli serien dos precedents. I a més és català, de la Masia, ha estat capità, etc...

Per fer una obra de teatre o una peli, vaja.