Potser ens tornarem a veure

Recordes...
estàvem asseguts al banc d'aquell parc,
parlàvem i rèiem del no res,
tu jugaves amb els meus versos,
i jo et recitava dolços mots.

De sobte començà a ploure,
ens aixecarem d'aquell banc,
i em vas agafar la mà,
i em vas dir que volies tornar a veurem.

Jo no vaig saber pas que dir,
i varem marxar tots dos,
perdent-nos entre la boira,
del dia ennuvolat.

Mira...
ja feia temps que t'imaginava,
i somiava amb dir-te suaument,
t'estimo.

Des del primer moment en que ens creuarem,
he somiat en tenir-te entre els meus braços,
besar-te i acariciar cada moment,
nostre.

Recordes...
De sobte es va fer el silenci.
...A què jugues?...
em moro si no et torno a veure,
ni a tenir-te amb mi per poder dir-te,
el que sento.

De sobte aquell silenci,
es trencà,
i t'apropares a mi,
lentament.

Ens mirarem fixament l'un a l'altre,
les teves mans en les meves,
els nostres llavis insinuant-se...

Potser ens tornarem a veure...