PERIPÈCIES GALLEGUES 13 - VIGO 12

LA SIRENA .

Es diumenge i decideixo anar al Museu del Mar perquè penso que ha de ser no només la quinta esència de Vigo, sinó la quintaesència de Galícia, tot que en el cas de Galícia el pes de les aldees rurals interiors també és molt important, però aquestes queden per a un altre viatge.

El noi de l’hotel m’indica com puc anar al museu del mar en bus. No sembla difícil, tot i que la nomenclatura dels busos viguesos te el seu intríngulis. Jo ja anava a agafar un taxi, però el noi de l’hotel, que deu pensar que els catalans som gassius perquè deu haver llegit el Dant – allò de la “avara povertà de la Catalogna”- insisteix i li faig cas, a veure on acabo fent cap.

Em sorprén que, sent diumenge, el bus estigui tant ple. La majoria són portuguesos que han vingut a passar el dia a la mare pàtria – això m’ho faig jo, però és cert que la mare pàtria de Portugal és Galícia -. Foten un soroll de Maria Santíssima. I penso que en comptes de portuguesos semblen napolitans (o barcelonins). A més no paren de preguntar coses al conductor ( que no ho veuen que està prohibit parlar amb el conductor, collons?). Ells pregunten en portuguès i ell contesta en castellà: estic a punt d’anar al conductor a preguntar-li el perquè no els contesta en gallec, però no ens coneixem prou per a aquestes intimitats.

Això del Museu del Mar és a la quinta forca. El primer que penso és que, efectivament, un taxi m’haguès costat un ull de la cara i m’haguès posat de mala hòstia ( deu punts pel noi de l’hotel). Passem pels barris suburbials de Vigo que són tant lletjos com els barris suburbials de tot arreu. Grisos, ocres i grafitis sense cap gràcia.

A l’arribar al Museu dono unes quantes voltes i no trobo la porta d’entrada. Cada vegada m’hi guipo menys, cony! Qui em mana bellugar-me de casa amb aquesta miopia galopant? Al final trobo obert el bar del Museu i pregunto. El Museu no obre fins a les 11, el bar del Museu, en canvi, obre a les 9 del matí. Deu ser que els del Museu són funcionaris i els del bar no, dic. I efectivament, és així ( quan dic les coses com són hi ha gent que diu que tinc mania als funcionaris, però només tinc mania als funcionaris que no funcionen, quedi clar).

Tinc una hora per a que el museu obri o sigui que decideixo trobar una ombra i dedicar el temps a llegir a Manuel Forcadela, gran poeta viguès en llengua galaica i a contemplar la Ría des d’abaix. De Forcadela en parlarem en un altre moment, que l’home és complexe i esplèndid com una dona (com a poeta, vull dir). De la Ría és inevitable parlar-ne sempre: gairebé- crec- que es podria dir que si Vigo és Vigo és bàsicament gràcies a la seva Ría (cosa que deu ser injusta perquè hi ha altres pobles a aquesta Ría i no són Vigo; el que vull dir és que el protagonisme de la Ría a Vigo és total, el leit motiv, el ritornelo constant ).

La Ría m’ofereix un paisatge balsàmic i fresc, tranquil i salaboròs. Molt agradable. De la banda del mar obert hi ha una mica de boira que difumina els blaus del cel i del mar. A tocar als meus peus, un parell de petites platges amb roquissers que semblen de joguina. Gairebé cap vaixell – avui és diumenge, ja ho he dit – però moltes gavines. Les gavines a Vigo suren per tot arreu i el seu cant-crit se sent a totes hores. Els viguesos no en parlen be perquè i diuen que són tant lladres com els gats i els polítics. Jo trobo que és un ocell elegant i ben acabat. Sembla que vagi vestit d’etiqueta. Té la mirada gairebé tant intel.ligent com la meva dona, que és una àliga, la reina de les aus i de casa meva.

M’adono que no és fins ara que he sentit el somriure de la mar a Vigo ( Homer va dir que el mar reia i jo no penso portar-li la contrària al gran mestre ). M’agrada aquesta alegria de l’esclat de les ones en trencar a la platja. A la ciutat estant aquest somrís constant queda apagat pels sorolls lletgíssims de la civilització. O és que el mar espera a la nit perquè el que veu de dia no li fa gràcia.

Una sirena amb els pits nus – com han de dur-los les sirenes, naturalment – em pregunta l’hora. Jo m’enamoro amb ella inmediatament i li contesto l’hora que és sense preguntar-me per a què diantre deu voler saber l’hora una sirena. Du els cabells curts, allò que els francesos en diuen a la garçon, cosa que fa preguntar-me si al fons del mar hi ha perruqueries per a sirenes. Suposo que sí.

Els seus pits són, senzillament, turgents, ferms, assolejats, rodons. Tiren a ser grans sense ser excesius i ella ens llueix amb una coqueteria brutal i conscient. La resta del cos és com el d’una sardina però en gran. Jo crec que la sirena hi surt perdent perquè allà on hi hagi unes bones natges femenines, que els Déus i Ulisses es quedin els cants i les escames. Però tot és discutible: segur que els sirenus no opinen el mateix i, ja se sap, cadascú per allà on l’enfila.

Abans de que marxi li pregunto si és cert que Alvaro Cunqueiro descendia d’una família de sirenes i em diu que efectivament és així. Llavors ella em pregunta si jo sóc descendent del Minotaure i li dic que sí, per què no?


EL MUSEU DE LA MAR DE VIGO

Deixant de banda el seu extorn, que he intentat descriure abans, el Museu Do Mar de Galícia més aviat m’ha decepcionat. El perquè és senzill: més que un museu dedicat a la mar és un museu dedicat al que han fet els gallecs amb la mar. I què hi han fet? Bàsicament dues coses: pescar i lluitar.

Dels militars, ja vaig dir que no en parlaria perquè em produeixen urticària. O sigui que els canons i tota aquesta mena de coses les passo de llarg.
Els pescadors són una altra cosa. No és que el seu ofici m’interessi especialment però si visites la costa gallega no sembla de gaire bona educació mirar cap a una altra banda. I, ells, els pescadors gallecs, la primera cosa que et recorden és que si els deixebles de Jesús foren tretze pescadors ( dotze comptant només Judes o Matíes i tretze comptant-los els dos ) i una pescadora d’homes ( Maria de Magdala ), per alguna cosa devia ser.

I si el simbols dels primers cristians era un peix i no una pastanaga, ha de tenir alguna explicació. El que està clar és que Jahvé mai no ha mirat amb bons ulls els pagesos de Caïm ençà. Que passa de xai a peix i de peix a xai sense esdevenir mai ni patata, ni castanya, ni boniato. Com a molt flirteja amb el blat i la vinya, però ja fets pa i vi. I llavors es surt de rosca i esdevé caníbal.

Sé que els pescadors de la Barceloneta van convidar el president Pujol a sortir un dia de pesca i sé que va ser un dels dies més durs del president. Perquè ell coneixia el país pam a pam i també volia conéixer el mar nostre pam a pam, però allò va ser un desastre. Tant que diuen que els pescadors van haver de tornar a port abans de que a l’honorable li agafès alguna cosa. Per això, per exemple, en Ramon Trias i Fargas no pujava a un vaixell ni que el matèssin, per molta campanya electoral que estiguès fent. Jo, amb en Miquel Roca com a candidat a l’alcaldia de Barcelona, vaig esmorçar amb els pescadors de la Barceloneta unes sardines a la brasa formidables, amb un vi blanc i uns lícors sensacionals. Després en Miquel va dir quatre ruqueries però no crec que ningú se les tinguès en compte.

Vaig passant per les vitrines i fotografies del Museu i no trobo gaires musses, la veritat. La cosa es fa una mica interessant quan parlen del perquè no s’ha de pescar balenes, de com s’agafen els percebes, de les plantacions de musclos etc... o de com els catalans van revolucionar la indústria conservera gallega i van provocar una revolta social encapçalada per l’il.lustrat mossèn Sarmiento.
No vol dir que no respecti els pescadors, és clar. Però jo sóc forner. No diré que com a flequer estigui a les seves antípodes ( hi ha el pa amb tomàquet amb una truita a la francesa i quatre anxoves que és deliciós ), però leri-leri.

Em fixo en els números – que al final és el que interessa – i veig que els pescadors gallecs facturen a l’any sis milions d’euros entre pesca extractiva, marisqueig i aqüicultura. Suposo que déu ser molt, però no en tinc ni idea. Ni sé el que facturen els pescadors catalans, però suposo que molt menys (a casa nostra la mar és molt més petita i està molt més gastada ). Llegeixo que hi ha 30.000 mariñeriros gallecs, més de 6.000 bucs pescaires, sent el 40% de la flota de pesca de l’estat espanyol i de llarg la més gran d’Europa. A l’hora llegeixo que el % de la pesca al PIB gallec és del 2%, que a mi em sembla molt petit però que, de la manera que ho diuen, sembla que sigui immens i suposo que ho deu ser: al cab i a la fi d’economia jo no en sé res.