Pèrdues

Dues centes paraules no eren suficients per relatar tot el què aquell dia havia sentit. Les limitacions d'aquell document electrònic formalitzat no eren més que una altra mostra de la rigidesa d'un sistema que, malgrat el pas dels segles, no havia canviat gens ni mica.

Tancada en aquella cel·la mirava distreta l'espurnar àcid, habitual d'aquelles terres que un dia havien estat el centre d'una saviesa mal entesa, el nucli del continent antic. No podia demorar-ho més. Va fer el cor fort i va intentar encabir-hi tot d'incomprensibles justificacions.

***

Recordava el laboratori ple de tubs amb l'ADN d'espècies estranyes esperant tornar a la vida. Cadascuna d'elles, com la mítica au fènix, amb incommensurables ànsies de plenitud. Éssers que havien estat conservats per poder tornar a moure's curulls de vitalitat, com la cua d'un bitxac, en un entorn benèvol.

Va sentir la veu del seu superior dient-li que acabés la feina. No va ser capaç però de destruir tot allò. La va apartar d'una revolada poruc de que la missió se'n anés en orris.

***

Es va declarar culpable sota la mirada de reprovació de tothom. No comprenien com, una dona freda i instruïda com ella, s'havia deixat endur per uns somnis utòpics i no havia entés que mantenir la diversitat dels organismes era un impediment per l'avenç de la humanitat.