Per terres de tramuntana

En Primer estava convençut que el seu aprenentatge s'havia acabat. Ara tocava començar a construir els somnis. Les Muntanyes dels Déus el cridaven, dia i nit, i ell les escoltava fins embogir. Les imatges seguien torturant-lo (perquè en açò s'havien convertit, en un patiment), i les veus que li deien que el temps passava i les Muntanyes s'esvaïen com miratges, no el deixaven de turmentar.
El Mestre, el nàufrag d'Es Sivinar, com li deien tots els altres a Dai, va anar per feina, i en dos anys en maridà amb na Palònia. Des de llavors, per en Primer ja no era el mateix: el seu estimat Mestre havia canviat. Les ànsies per ensenyar-li, l'empenta del primers temps, les llargues hores picant la pedra blanca dels penyals, i aprenent els seus secrets més amagats, s'havien acabat. El Mestre únicament tenia ulls per na Palònia, la seva germana, i per les seves flors, pels seus remeis i per les malalties dels daiencs. Mentre que els seus somnis, però allò que els déus l'havien duit fins a ell, semblava que havien deixat de ser importants.

Tant si somiava com si no, la vida a les barraques de Dai no s'aturava, i en Primer seguia amb els seus ramats i les seves anades a la recerca de noves pastures. De la darrera, el pastor n'havia tornat ple d'entusiasme.
En Primer havia fet una nova ruta, deixant-se endur per l'herba, i pels camins que li marcaven el terreny i el bestiar. Després de creuar la Cala Tancada, amb les seves aigües transparents i encalmades, remuntà la costa fins l'arenal de Ses Dunes Llargues, on només hi havia estat una vegada. Poc abans d'arribar-hi, havia omplert la bota amb l'aigua fresca d'una font amagada i desconeguda, que va anomenar del Còdols Caiguts perquè l'havia trobat a la vorera de la mar, davall d'un penyal esfondrat. Tot d'una, i després de vorejar l'enorme arenal per corriols entre sivines i aladerns, mates i pins vençuts per la tramuntana, va enfilar l'esquerra, cap el Cap Més Alt, sense sabre molt bé on anava. Creuà barranquets feréstecs i caletes amagades, avont, fins i tot, va veure un parell de vells marins que es capbussaven amb presses quan els cans els van encalçar com locos.
Després d'arribar a la punta del Cap, avont un immens acantilat queia al mar des d'una enorme alçada (per açò li deian el Més Alt), en Primer girar cua cap al veí Port d'Es Fons, al final del qual s'hi trobaven unes barraques tan pobres com les de ca seva. Fent camí, va passar per uns replans d'argila: terra vermella i fina arreplegada per la pluja que s'escola entre les roques, i filtrada per matolls de romaní, bruc i mates cremades per la tramuntana. Aquestes basses de la marina, ara resseques però, n'eren plenes de pedretes brillants, la majoria com grans d'arena, però qualcuna de les més grans tenia forma de caragolí o de rodonetes perfectes. Totes eren, però, molt i molt fortes. "Les hi duré al Mestre", pensar el pastor. "Ell sabrà que fer-ne. I si no serveixen per res, al manco son polides i en podrem fer penjolls". Així, en Primer va carregar el sarró amb uns bons grapats de pedretes cargoleres, tenint cura de triar les més polides i grosses, i continuà el seu camí.
Després va enfilar cap a la màgica muntanya Més Alta, intentant evitar les grans Basses de Tramuntana (son pare l'havia avisat d'açò). Va ser llavors quan en Primer va trobar-se amb un altre pastor i el seu més que magre ramat. Aquest, un vell desdentat que venia de les barraques del Embarcador de Mas, li va contar, mentre bescanviaven formatges i aigua de les botes al caliu de la foganya, que al Cap de Ponent hi havia colònies de barraques molt grans, tant com mai s'havien vist, on mercadejaven amb gents estranyes, foranis que arribaven amb grans vaixells des de molt enfora, de les terres de Més Enllà i encara més, carregats de coses valuoses.
Segons el vell, a Dalt d'es Barranc i a Casats Grossos, al ben mig de l'illa, hi vivien molts homos i no feien res més que construir, de tant rics com eren. I a la Platja Blanca, a la punta més al ponent de l'illa, era avont hi havia el centre de mercadatge. Ell hi havia estat i, per açò, ho sabia de cert.
En Primer s'interessà molt per aquest estranys i els seus vaixells, però, en el fons, pensava que el vell no deia res més que tonteries. Per Dai no passaven gaires vaixells, o al manco mai s'hi aturaven. Massa pedres i esculls, massa llissers i fangars. I si no, que li demanin al Mestre i el seu estol de mercants perduts! De totes maneres, per correspondre l'història del vell, li va mostrar els seus caragolins de pedra forta. El vell els va mirar amb els lleganyosos ulls mig clucs. Es va posar un a la boca, i mentre el xuclava, va dir: "D'açò en tenen a ponent. Ferro, li diuen. El canvien als foranis per mineral per fondre bronze, estany li diuen, i també per anelletes i braceroles bones, de bronze treballat." En Primer, encuriosit, va demanar-li que era aquell ferro del que mai n'havia sentit rallar. "Es la pedra més forta del mon", digué el vell. "Es veu que més enllà del mar la saben fondre. N'hi ha que diuen que, fins i tot, en fan espases i destrals que tallen la pedra com si fos formatge tendre."
"Açò és el que necessitem noltros: destrals que tallin la pedra més forta. Destrals i eines de ferro", pensava en Primer mentre tornava a ca seva. "Així, les meves Muntanyes creixeran més adaveres".
A cada passa que donava n'estava més segur del que havien de fer: ell i el Mestre anirien al Cap de Ponent, a Platja Blanca, o allà on poguessin trobar els mercaders que duien aquest ferro màgic. Açò revifaria l'esperit del Mestre, i amb ell, els seus somnis es farien realitat d'una vegada.