La guaridora

LA GUARIDORA.
Barraques de Dai i voltants. S. IX a.C (Port d'Addaia i paratges propers).

La renou del poblat s'havia anant esmorteint poc a poc. La quietud omplia els capvespres del Cap del Port, aturant fins i tot la vida pausada de les barraques de Dai. Els daiencs intentaven escalfar-se davall les pells recosides i treure's la humitat d'aquella nit de tardor. La pluja intensa, caiguda durant la tarda, s'havia anat cap a llocs més aixuts, com volent respectar els pobres daiencs. Els sostres de canyes i bruc, empastifats d'argila vermella de Ses Salines, no impedien que molestos degotadissos s'escolessin damunt els que dormien en els fràgils pisos superiors.
Però els pastors de Dai eren forts. Durant molt anys havien viscut davall d'aquell penyal ombrívol, suportant riuades i tempestes. Malgrat açò, al Cap del Port es sentien segurs. Tenien l'aigua de la font de la Costa Fresca, prou pastures i molta cacera. D'afegit, tenien el seu Port. Mar i terra. Sí, Dai era un bon lloc per viure. I tot açò li agraïen a la seva deessa, la Mare de Tots, d'homos i bèsties, de pedres i aigües dolces, de la terra i la mar.

Dins d'una d'aquelles cabanes, arrufada i calenta, na Palònia dormia tranquil·la. Despreocupada d'aigües i sorolls, l'al·lota volava com l'agró blanc damunt el canyar, encalçant els seus somnis. Perquè ella, com el seu germà, en Primer, també somiava. Però els seus eren diferents, menys grandiosos, i orfes de pedres i muntanyes. Bullien de remeis i flors resseques, de guariments i cures miraculoses. Na Palònia es veia rodejada d'herbes, envoltada de còssils bullents d'avont sortien els aromes més suggerents. I és que, fins i tot, els somnis de l'al·lota eren aromàtics. Quan despertava, l'agre olor de la pellissa estava emmascarat per la dolçor de la camamil·la i la farigola, pel refrescant aroma de la menta i el romaní o, de vegades, per la pudor de la rapa mosquera o l'amargor d'alguna arrel metzinosa. Li feien sentir que aquella era la seva vida, que aquell era el seu futur.

Els somnis de na Palònia només ho van ser fins que en Primer va dur a Dai a l'estrany nàufrag. El Mestre, li deia el jove pastor. Insistia que aquell homo li ensenyaria l'art d'esculpir les grans pedres, i que, gràcies als nous coneixements, construiria les Muntanyes dels Déus. I quan ja estiguessin fetes, ell, en Primer de Dai, parlaria amb la Mare i amb la seva cort de divinitzats esperits: es compliria el seu somni.
"I com t'ho ensenyarà tot açò, si no l'entens, Primer?" va demanar-li innocentment na Palònia. "Si que ens entenem, germana", va respondre seriós el jove. "El Mestre sap com rallar-me perquè jo l'entengui". De moment, els sons d'aquell estrany eren incomprensibles per a tots. Les seves paraules seques, esquerpes i plenes d'entrebancs, li semblaven a na Palònia como cops d'aire inconnexes. "Mai s'entendrà amb ell, en Primer!", pensava mentre ajudava a sa mare a moldre el escàs gra de la jornada.
Un dia, el Mestre la va mirar amb els seus ulls foscos, encara enterbolits per la feblesa, i en aquella mirada na Palònia va veure una espurna, com si la foscor de les seves ninetes estigués plena d'estels. "M'agraden aquests ulls. Son polits i enigmàtics", es deia. "Em volen rallar a jo també. Si ho fa, tal vegada l'escoltaré".

El Mestre encara estava dèbil. El patiment del naufragi, la lluita contra els estralls de les ones i els cops i sacsejades patides, havien acabat amb les seves forces. Quan en Primer el va pujar fins la balma del Roques Blanques, el nàufrag gairebé ni respirava. Allà, escalfat per l'alè dels cans, i alimentat amb la llet que en Primer li engolia a la força, va recuperar prou forces per descobrir la cara del seu salvador. La mirada d'aquell jove, entre franca i ansiosa, el va convèncer que no estava en perill. No sabia on era, ni a quin poble pertanyia aquell pastor, però poc abans de que la tramuntana els sorprengués, el capità va dir que solcaven costes perilloses, plenes de llissers i esculls, pedres amagades que el Déu dels Mars havia disposat per protegir-les dels invasors. El seu vaixell, salpat de la llunyana Sidó, es dirigia a la costa ibèrica, on el sidonites havien establert noves factories. Però ell no n'era de mercader. Ell era un exiliat, un servidor dels déus enfrontat amb el poder del temple. Els seus anys d'aprenentatge a les terres babilòniques, escoltant als mestres dels estels, i omplint-se de les seves ensenyances, no li havien servit de res. En tornar a Sidó l'havien titllat d'herètic, embarcant-lo cap un exili permanent. Però ell es va endur els seus coneixements amagats, la màgia apresa de mestres antics. El seu sarró n'era ple de màgia, i ell sabia fer-la servir. Tal vegada el Més Fort, el seu protector, l'havia duit fins aquelles terres, on els ignorants i bé intencionats pastors, es deixarien seduir per la Veritat Suprema.
En Primer ja era ben seu, així que, quan poguessin entendre's, començaria a fer realitat els seus desitjos amagats. Però el Mestre encara en volia més. S'havia adonat que na Palònia el mirava amb bons ulls, i l'astut nàufrag ho aprofitaria.

Quan la tardor donar pas a l'hivern, i aquest a la renaixent primavera, el Mestre gairebé parlava el daienc. Durant les nits més fredes, sense res més que fer que escoltar al voltant de les fogueres, havia ajuntat paraules, recollit mots i expressions, fins que tot aquell desgavell havia adquirit un significat més enllà dels sons inconnexes. L'homo es trobava sol des que en Primer s'havia anat altre vegada amb el ramat. Per açò, s'havia capficat en aprendre-la, conscient que li seria indispensable per a la seva fi.
I a més, hi havia la mirada de na Palònia. Durant aquelles llargues vetllades, el Mestre s'havia anat apropant a l'al·lota. Observant-la, s'adonà que, quan les seves feixugues feines l'hi permetien, regirava herbes i matolls. S'enfilava per penyals impossibles, a la recerca de petites escletxes on creixien minúscules i desconegudes herbetes, i que l'al·lota adorava com el més gran tresor. De vegades, recollia bulbs de rossinyols i cebes marines, que sembrava a prop ca seva; altres, rizomes de caramuixes i joncs dolços amb els que sa mare feia fastigosos pastissos de sabor amarg.
El Mestre, que n'entenia molt dels esperits humans i comprenia les mirades de la jove, també en sabia d'herbes. La seva bossa n'era plena de remeis: ungüents maravellosos i bossetes d'herbes remalleres, però també de flascons amb els més mortals verins.

Amb l'inici de les floracions primerenques, el Mestre va acompanyar na Palònia en les seves recerques. Ella li mostrava les seves flors, mentre ell les relacionava amb les que li eren conegudes per deduir les seves propietats. Na Palònia va ensenyar-li la didalera de les roques exposades, els diferents socarrells i coixinets dels penyals, plens de sal pels esquitxos de la mar, l'amagada pedrosa de les esquerdes, les vistoses i útils escabioses, els plantatges, el poriol dels camps i l'herba sana de les basses, la llapassera de blavoses flors petites, la borratja menjadora, o les verinoses umbel·les de la carnassa i el fruits de les metzines.
Un d'aquells dies, quan eren a prop de les Roques Blanques, na Palònia el va dur fins un penyal que mirava al nord. Als peus d'aquella paret torturada hi havia uns replans protegits des d'avont es veien les dues illes, Gran i Petita, que tancaven la badia. Més a prop, el Pont Penjat, de roques grises i plegades, i els Macars Rodons, pobres platgetes de macs de colors, plenes de fustes de tramuntana. Més enllà, la mirada ja es perdia en la immensitat de l'horitzó marí, tranquil i sense destrops. L'al·lota li va mostrar, protegides darrera unes mates, unes flors precioses, amb fulles llustroses i poms encesos. "Aquesta som jo", va dir orgullosa. "Els pares em van posar el seu nom perquè vaig néixer vermella i encongida, com un pom de pampalònia a mig obrir".
El Mestre li va mirar als ulls, tan intensament que na Palònia va baixar-los avergonyida. Li agafà la mà, i amb la seva veu més encisadora, li va dir: "Palònia, la més bella de les flors, què vols arribar a ser? L'al·lota aixecà la mirada, i amb veu decidida va contestar: "Vull ser guaridora, la millor. Vull conèixer totes les herbes i què es pot fer amb elles. Vull dominar l'art de la guarició, allunyar malalties i vèncer tots els mals". "Vols que jo t'ensenyi? Al meu país deien que era el millor"". "Ho faries?", contestà na Palònia esperançada. "Si tu vols… Seràs la millor guaridora que mai han vist aquestes terres. Tens el do. Jo només te'l faré créixer".
Mestres l'al·lota embogia, ell la mirava amb ulls intel·ligents, i callava. Ella seria guaridora, la millor, i ell dominaria l'illa.