Els primers records

Segurament hi han diferents teories per explicar perquè no tenim records clars i diàfans de la nostre més tendre infantessa. De tota manera, ja es sap que els estudiosos troben temps per estudiar-ho tot, i no crec que aquesta sigui un excepció. Però en aquest moment no m'importen aquests motius, ni les explicacions raonades de psicòlegs i altres especialistes del ram. No. Ja sabem el complexa que és la ment humana, i per açò no en rallarem ara, ni de les seves implicacions filosòfiques ni racionals. Repeteixo, no. La meva intenció és que llegiu el relat fins el final, no que el deixeu ara mateix, per cansat.
El que si és cert és que bona part d'aquesta vida "sense records", l'inicial i la més tendre, la del nadó, la tenim ben coberta pels dels altres, pel que t'han contat mil vegades pares, germans, o, fins i tot, aquelles tietes ralladores que no callen ni davall l'aigua. Anècdotes, situacions gracioses, descripcions de com eres o què feies; un poc de tot.
De jo deien que era rosset i amb pigues, grassó, amb les galtes sempre vermelles, i que era molt bon fiet. Açò, mo mare, es clar. Per contra, els germans sempre m´han dit que era un ploraner insuportable, que es veu que, fins i tot per a demanar aigua, plorava. Ja ho veis, un munt d'informació que segurament es tan desenfocada com ben intencionada, tan real com magnificada pel temps i els sentiments.
També tenim els records gràfics per ajudar-nos a il·lustrar el passat. Per exemple, en el meu cas em fan molta gràcia les fotos de les meves primeres passes, avont es veu un fiet esmunyit dins d'un pijama gruixut que intenta fer passetes mans en creus (es veuen uns braços preparats pel que pogués passar); o les de S'Arenal d'en Castell, avont em fa moixenies una joveneta (que no sé qui és, pot ser sa madrina o na Milagritos, una al·lota que em cuidava de petit), davall d'un para-sol i amb un barret enorme. I les de les dues sàvies servant-me, una jovial i riallera i l'altre seria i amb cara enfadadissa. Tenc que dir que jo sempre hi surt rient. Es veu que sí que ho era de bon al·lot, i que reia amb les dues, pobretes meves, tant diferents.
Però tampoc era d'açò del que jo vos volia rallar. El que jo voldria, i no sé si ja he arribat tard per aconseguir que m'escolteu, és explicar-vos aquelles coses que només recordes per tu mateix, aquella mena de flashos que ningú t'ha explicat i que saps del tot que son certs. Son poques coses, tot just refets aïllats i puntuals que per si sols no conformen cap mena d'història. Però pens que son tan importants que he fet un esforç per enrecordar-me, per separar-los de tot del que n'hem rallat fins ara, i, sobre tot, per reviure'ls. Segurament per voltros no ho seran d'importants aquests primers records meus. Però penseu amb els vostres. Imagineu els primers record segurs, els que únicament provenen de la voltros, i tal vegada trobareu coses amagades i precioses, potser intranscendents. Però seran vostres, única i exclusivament vostres.

El primer que jo record, aquest primer flash de que rallava, és el de la casa avont vaig néixer, la de Dalt sa Muntanyeta. Com podeu imaginar la record enorme, amb sostres alts i estances espaioses (sembla ser que no era res d'açò, però deu ser una qüestió de proporcions). Des del carrer hi havien dos esglaons de pedra (també molt alts) per entrar a un rebedor avont, supòs, que hi devia haver el despatx del meu pare (però açò no ho record gens ni mica). El que si tenc present és que a l'esquerra s'obria una galeria avont mo mare rentava i estenia. A més, era avont noltros, els tres germans, hi jugàvem.
Aquesta galeria tenia un munt de vidres, i donava al pati, un espai tancat amb pasteretes avont mo mare sembrava moltes flors. Aquell pati sembla ser que estava bastant prohibit, al manco per jo, el petit. Allà hi havia els dos llocs més misteriosos (i qui sap si perillosos) de la casa, el centre de les meves tendres imaginacions: el femer i el sotorrani. Només sentir rallar d'aquells dos innombrables, és ara, i encara m'agafen esgarrifances.
L'única imatge que tenc d'ells és la d'un forat rectangular a una paret de cantons, enfront de la porta de la galeria (el femer), i de la boca fosca d'una cova, a la que s'hi baixava per uns esglaons desgastats i llenegadissos (el sotorrani). I açò, agafadet de la ma del meu germà gran, que sol mai m'hi hagués apropat.
Pens que fins i tot hi vaig somniar amb aquest primers forats foscos de la meva vida, protagonistes de més d'un malson infantil. També es veu que no era massa valent jo, perquè segurament un esperit més emprenedor i curiós s'hagués ficats en embolics que jo mai vaig engegar: explorar el desconegut, arriscar-se per conèixer-ho. No sé si van ser mons pares els que en van posar la por al cos, o amb la meva desfermada imaginació infantil en vaig tenir prou, però m'hem feien de por aquells dos enfonys.
El que sí es cert és que son el que més present tenc d'aquella casa: el prohibit, el perillós, l'amagat. Hi ha que veure com som. Podria enrecordar-me del menjador del primer pis, avont mon pare per Nadal posava un arbret engalanat (açò ho sé per les fotos); o de la cuina, avont mo mare feia uns menjars boníssims (sempre ha sigut una gran cuinera), i que s'obria al patiet amb un petita balconada; o de les cambres avont dormien i, fins i tot, jo hi havia nascut. Però tot açò està difuminat pel temps i l'inconsciència innocent del que no recorda més que el que el colpeix de veritat.

Tenc gravat un altre moment de la meva més tendra infantessa com una de les imatges més felices de la meva vida. És del darrer estiu que va viure sàvia materna, "la abuela Consuelo". Jo devia tenir dos o tres anys, i llavors, com feia cada any, mon pare va llogar una caseta per passar l'agost. Aquell estiu va tocar un xalet a Alcaufar.
Ben poca cosa record d'aquell agost (més ben dit, res), però hi ha quelcom que mai oblidaré: un pati amb una barana de pedra seca rematada per un emblanquinat. I en aquell pati hi havia pins (a jo em semblava que n'estava ple de pins), i davall d'aquells arbres tant alts mo mare hi treia a reposar i prendre la fresca a sàvia Consuelo. La pobre dona ja devia estar molt malalta, ja que anava amb una cadira de rodes que, per cert, a jo em feia força angunia: era com de bova i fusta, i amb un forat al ben mig del seient per posar-hi l'orinal (durant molts anys va rodar per ca nostre aquella cadira quan sàvia es va morir, pel que vaig poder-la inspeccionar a consciència).
Però el que podria reviure, com si fos ara mateix, son els moments en que mo mare em seia damunt la falda de sàvia per que em servés, supos que per fer-la feliç (i tenir-nos entretinguts a tots dos). Jo sé, del cert, que hi romania tranquil, com sabent que la pobre dona estava malalta i no s'ha l'havia de destorbar massa, tal vegada escoltant embadalit les seves darreres paraules carinyoses, que en el seu valencià (era de l'horta, la dona) segurament em sonaven ben estranyes. Fins i tot, voldria pensar que ella i jo escoltàvem plegats la renou de les branques dels pins quan es movien pel vent per damunt nostre, o a les cigales cantant monòtona i interminablement el seu cant estiuenc. Tal vegada quolca pardal atrevit venia a menjar al nostre costat, sense cap por d'aquells dos estaquirots, o potser era una gavina la que creuava el cel del capvespre.
Podien haver passat tantes coses, tants instants meravellosos, que imaginar-los seria etern. Però no és així. Els meus records s'acaben aquí.
Moltes vegades hi he tornat a Alcaufar, intentant localitzar la caseta i els pins. Moltes vegades he pensat que ho havia fet, però mai n'he estat segur. Tampoc record res més d'aquell estiu, ni si em banyaven al mar, o si em deixaven a l'arena sota l'etern para-sol.
Tampoc sé per mi mateix si sàvia es va morir prest o tard després de l'estiu, ni record el colpidor dolor familiar per la seva mort. Sembla ser que m'he estimat més quedar-me amb aquest pins de branques mogudisses sota els que sàvia i jo romanien tranquils. Pot ser és perquè aquest record és del tot meu, i de ningú més. I sobre tot, pot ser perquè és feliç.