Els colors de l'infantesa

Tal volta, qualcú va dir que els colors de l'infantessa cisellen les ombres i les clarors de la vida que, posteriorment, ens toca viure. Tal vegada va ser un filòsof avorrit, o un d'aquells pensador benestant i orgullosos d'ells mateixos, amb prou temps lliure per ocórrer-l'hi sentencies innecessàries . O pot ser, açò no ha dit mai ningú, i sobtadament, ha sorgit de la meva imaginació esfereïdora per tal de fer que l'inici d'aquest relat sembli més del que, pot ser, després serà.
Sigui d'una manera o d'un altre, el cert és que si tingués que decidir quins van ser els colors de ma infantessa, no sabria molt bé a quina conclusió arribar. És fàcil que els de la meva generació (en un sentit ampli) els tinguem molt marcats pels àlbums fotogràfics que els nostros pares obsessivament recollien a força de carrets i carrets, de petites fotos gairebé inintel·ligibles i, moltes vegades, plenes de personatges tan llunyans, i fins i tot desconeguts, que, ara, semblen no tenir res a veure amb noltros. La majoria son retrats en blanc i negre, però la diversitat entre ells és enorme: els hi ha brillants, altres mates, uns més foscos, d'altres més clars; fotos cremades o nítides, la majoria horribles i, excepcionalment, unes poques realment bones. Fotos en sèpia, retrats acolorits amb colors difuminats horribles, també aquelles tan desastroses que ens feien cada any a l'escola, amb el mapa d'Espanya darrera i un boli a la ma, fotos en les que apareixen els primers quasi-colors, gairebé irreconeixibles. I per fi, les primeres en color de veritat, amb matisos apagats i poc definits, però indudablement acolorides de veritat. Aquestes, en el meu cas, i encara em pregunto el perquè, son les de la primera comunió. Mon pare (no massa catòlic practicant, l'homo) deuria pensar que era una bona ocasió per estrenar càmera. Ves a sabre. El monyo de la meva mare, alt i postís, ho dominava tot. I jo, grassonet i amb cara de pa de quilo, reia com un tonto, amb aquell serrell a lo "marcelino" (quina cosa més horrible, déu meu!) que em va acompanyar durant molts anys.
Sembla impossible que les fotos i els seus colors indiquin l'estat anímic dels que hi surten, però el que sí és cert, és què, per sort o per desgracia, ens mostren exactament com eren. No ens hi podem amagar. Si fos d'altre manera, si aquests retrats poguessin mostrar sentiments, semblaria que la majoria som desgraciats, persones lànguides que no esperem res de la vida, conformistes. I açò no és cert. Per sort només son imatges, colors traïdors d'una vida encara per viure.

I quin va ser el meu primer color? El del meu naixement? La coloració gràfica, l'impresa, comença amb les primeres fotos que m'hi fan referència: les del bateig. I sí, son d'aquelles petites de les que rallava abans, amb vores dentades, i avont s'hi veu un munt de gent ben abrigada i amb cara de felicitat. Les dones davant, totes amb vel i un ciri a la ma, i els homos darrera, tots fumant i amb bigotis (devia ser la moda masculina el moment). I els meus padrins, al·lotots innocents, amb un somriure d'orella orella. Dues boníssimes persones. Estranyament, estan bé aquestes fotos: els colors son brillants, no n'hi cap de mate, ni desenfocada, i les cares de les persones es reconeixen fàcilment. Son fotos alegres, agradables. Ves per avont, fins i tot devia ser un bon dia. Uns bons colors per un dia, llavors, tan important.
La llàstima és que el registre dels meus colors s'engegui aquí, ja que el meu naixement (no enregistrat, com tot els de l'època) sembla que va ser prou interessant. Però només en queden records, paraules explicades, històries reviscudes una i mil vegades en la veu de mon pares, a la fi i en aquest cas, protagonistes principals. Fins i tot, crec que son més aclaridors que les imatges. A més, jo sempre els hi he donat el color que he volgut, variant-lo fins i tot segons l'instant de la recordança, bo o dolent, trist o amable, gris o llampant. És el que té de bo l'imaginació, és inabastable i insubstituïble.
Fins ara no ho he dit, i no fer-ho seria un oblit imperdonable, gairebé un crim. Vaig néixer a Menorca, amb la dècada, la del seixanta, pel que seguir la meva edat sempre ha estat feina fàcil. Segurament, el ser illenc, menorquí en aquest cas, és el que més m'ha marcat la vida; potser el caràcter i la personalitat, o la forma d'afrontar el futur; segurament molt més que qualsevol color o record infantil. Tal vegada és perquè l'illenc ja és un color en si mateix: el color "total" de l'illa (i no vull rallar ni de blancs ni de blaus, tan amanits per l'industria, perquè a l'illa hi son tots els colors, i molt ben repartits). És un matís intens que t'omple del tot, i que no deixa que cap altre color, de l'intensitat que sigui, el tregui del seu cofre daurat. En el meu cas, és l'esperit d'un illenc autoexiliat, a la força (sí, ho sé, sembla incongruent, però si hi penseu bé no ho és). Però, deixem-ho aquí a n'açò, si no, la cosa podria ser massa llarga i no ve ben bé al cas.
El meu poble, important segons els paràmetres illencs, no sé com devia ser llavors, quan jo vaig néixer (es clar que n'he vist fotos i llegit articles, mil i un, però no és el mateix). Al llarg de la meva vida l'he conegut enramat de tots els colors, i l'he conegut prou per estimar-lo de veritat. Vull pensar que, en aquell temps, devia ser com tots: una poc gris, una mica trist, amb els carrers empedrats, i en el nostre cas, plens de costes. Però també el veig lluent, farcit de cases emblanquinades, tant blanques que devien fer mal als ulls només mirar-les, engalanades amb detalls a les façanes, amb retxes primes i ben definides, repintades amb colors vermellosos i blavosos, com toc de distinció i alegria. Altre cosa no serà, però el meu poble ho era, i encara ho és, molt polit. Què voleu que vos digui jo, és el meu poble, el veig amb bons ulls!
Rallava del meu naixement i dels seus colors, però el cor m'ha traït per un moment, i sa m'ha enduït per altres camins. No vull que la passió que sent per la meva illa, i per tot allò que sempre serà meu, em destorbi de la meva inicial intenció. Açò sempre ho podem reprendre més endavant, quan ens coneixem millor. Si voleu, es clar.
El cas és que jo som dels que vam tenir el "privilegi" de néixer a ca seva. Com sempre deia mon pare (en castellà, ja que era valencià d'origen aragonès, el senyor): "fue un mano a mano entre tu madre y yo, desde el principio al final". Podeu imaginar-vos el somriure que feia quan deia açò. Evidentment, fins que no em vaig fer un al·lot entenedor, no sabia el perquè d'aquell somriure picaresc. Per cert, tampoc ho he dit, però mon pare era metge (esper que també en rallem d'açò, vos prometo que es interessant), raó per la qual va poder assistir el meu part.
La casa era una casa normal, de poble, amb dos pisos, cambra i sotorrani, situada a un d'aquest carres estrets i empedrats, Sa Muntanyeta li deien (oficialment llavors, Calle de La Virgen). Era un carrer fosc, estretíssim, avont gairebé no hi cabien les voreres. Encara avui puja cap a l'església des de aquell giravolt tan estrany que fa el carrer Major quan s'acaba. Sa Muntanyeta, després enfilar-se valenta, mor davant la sagristia, a ne's costat d'Es Fossar, just avont comença el carrer d'Es Llamp, més fosc encara, i més estret encara, però açò sí, amb el campanar com baluard immens, just en el cap de cantó.
Idò, allà vaig néixer. Era hivern i mai m'ha quedat clar si plovia o no, o si feia fred (era gener, es dir que pot ser sí que en feia). Perquè no m'ha n'han rallat mai d'açò mons pares? Sempre he pensat que seria prou poètic que hagués estat un d'aquells dies de tramuntana salvatge, quan l'illa i els seus elements aliats es rebel·len contra tot el que els envolta, maldant de fer-nos enrecordar, a tots, que hi som en préstec, i que l'illa no es nostre, que anem amb conte.
Per tant, vull pensar que el colors del meu naixement va ser ambientalment grisos, esbojarrats de vents i tramuntanes, però plens d'una elegant grisor hivernal, que, potser, han marcat els meus mals moments posteriors.
Però, per altre banda, també estic segur que va ser ple d'espurnes acolorides, de lluites, d'esforços i patiments, però, al final, tot tenyit del color de la satisfacció, de la feina ben feta i de la fi aconseguit. Colors prenyats de lluites a casa, esmorteïts pels llençols humits i les cortines posades, i de cops de tempesta a l'exterior que feien tremolar els dèbils vidres dels finestrals. El vent devia bufar pel carreró, com una fumarola embogida que recull tot el vent que troba, i l'envia cap amunt i cap avall, empenguent sense pietat a tots els que han estat prou valents per sortir al carrer.
Mentre al primer pis, a la petita estança de la dreta, mo mare empenyia fort, i mon pare l'animava a fer-ho. Segurament, llavors vaig veure els primers colors de la vida.