El somni d'en primer

Als voltants de les Barraques de Dai, segle IX a.C. (Montgofre Nou i es Port d'Addaia, costa Nord de Menorca)

Era una nit clara, amb una enorme lluna plena que esmorteïa les tenebres. El globus blanquinós del satèl·lit s'aixecava per damunt del Cap d'Enfora fent que les roques negres d'aquell paratge semblessin il·luminades per candeles de mort. Amb aquella lluminària era fàcil veure-ho tot: els acantilats d'Es Sivinar d'enfront, el macar de Sa Paret Negra, a mig camí del Cap, i l'escuma aixecada pel llevant sobre els esculls, allà on s'acaben les roques que separen les dues grans platges. Fins i tot, els troncs que antigues tramuntanades havien portat fins la sorra d'Es Sivinar sobresortien de les ombres, creant racons de penombra encara més fosca.
Allà on l'immens penyal de Ses Roques Blanques cau en picat al mar, en Primer escrutava l'horitzó absort en els seus pensaments. Des que havia arribat, cada nit pujava dalt l'acantilat. Protegint-se de la humitat de la nit amb una pell de be, feia un foc amb socarrells secs i rames verdes de romaní per atemorir als mosquits, mentres el seu cap donava una i mil voltes. Assegut davant la foganya (protegida del llevant naixent per una paret de pedretes), el jove pastor s'omplia de somnis.
Una mica per sota, aixoplugats davall d'una balma, germana petita de la més gran i sagrada, la del Repòs dels Morts, avont els daiencs i veïnats retien el seu darrer viatge a la Mare, el ramat dormia tranquil. Els dos cans, la vella Fosca i en Pintat, vigilaven que cap cabrit trescador sortís a conèixer món. Aquells animals, mare i fill, eren l'ombra d'en Primer. Adoraven el seu amo, i olisquejaven per on passava, tot remenant la cua i grinyolant de plaer quan els feia qualsevol festa.
En Primer es deixava endur per la nit lluenta i els estels enigmàtics, imaginant coses que mai ningú havia vist, visualitzant paisatges plens de muntanyes i, sobre tot, noves i desconegudes gents vingudes de molt enfora. Aquestes li mostraven a fer grans munts de cantons, grans com les muntanyes dels seus somnis, que ho acostaven als estels, on els més vells diuen que hi son els déus.
I es que en Primer hi creia en els déus. I de entre tots, la que més estimava era a la Més Antiga, la Mare de Tots els Déus. Ella era la protectora de les seves nits, per açò, avanç de dormir, el seu darrer pensament era sempre per ella.
El jove pastor havia nascut, i encara hi vivia, a les barraques de Dai, cinc miserables cassetes de fusta amb sòcol de pedres, situades davall d'un penyal protegit, quasi al fons del port del mateix nom. Però allò era com una presó per ell. Quan era més petit, els capvespres s'amagava per no haver d'ajudar a son pare amb el bestiar, ni tenir que pujar amb les germanes a recollir l'aigua de la font de la Costa Fresca. Tampoc li agradava recollir pigellides a les roques, ni cornets en els fangars del cap del port. Per açò, quan son pare el va enviar amb les cabres joves cap el tancat de Ses Roques Blanques, en Primer va ser l'al·lot més feliç del món.
Aquella nit el somni va ser molt més clar. Era nit fosca, i s'aixecava una tramuntana ferotge que emblanquinava tota la costa. Llavors, com sorgint de les entranyes del mar van aparèixer quatre llumetes sacsejades per les ones. Potser eren vaixells desconeguts!, i s'apropaven amb gran perill. Després, uns crits incomprensibles sortien d'un d'ells, estimbat contra l'escull d'Es Sivinar. Mes tard, dos cossos van aparèixer a la platja. Un d'ells, nafrat però encara amb prou vida, es va aixecar, i amb veu entenedora li va dir: "Primer, tu has estat triat per a construir les meves Muntanyes. Segueix-me i aprèn". En aquell moment, en Primer va despertar. S'aixecà amb els ossos entumits i va baixar a la balma per calmar els grinyols dels inquiets cans. Ara ja sabia qui li ensenyaria a construir les seves muntanyes, qui l'aproparia als déus. El seu Mestre arribaria.
Quan ja l'estiu s'acabava i les primeres tempestes estaven per arribar, en Primer seguia amb el ramat. Com cada nit, aquella també havia pujat dalt del penyal per engrandir el seu somni. Tot d'una va veure que s'apropava la tramuntana: els bens d'alta mar ja venien del nord i l'aire era cada vegada més fred. Recollint les brases, en Primer baixà a la balma per esmunyir-se entre els dos cans. Quan ja era nit closa i la foscor no deixava veure res, el embogit buf el va despertar. Va sortir del refugi i pujà dalt del penyal. Igual que en el somni, quatre llumetes perdudes botaven entre les ones, apropant-se a la costa sense control.
En Primer, decidit a saber que n'era d'aquells vaixells, es va tapar amb la revellida pell, i de cara a un vent que anava de puja, continuar vigilant. Pel matí, quan la llum miserable d'un sol enterbolit el va deixar veure més enllà, una d'aquelles llums s'havia convertit en un mercant, el qual romania tombat damunt l'escull. A coberta, uns mariners mig despullats lluitaven contra les ones que l'escombraven. En Primer va intentar esbrinar que deien els seus gemecs, però aquell idioma li era del tot desconegut. Decidit, va baixar de les roques i, cridant els dos cans, començà a córrer.
El vaixell, panxut i amb un cap de cavall a proa, s'estava trencant per moments, mentre els nàufrags és llençaven al mar agafats a fustes cada cop més esmicolades. En Primer, plantat a la sorra de Cala Rodona esperava.
Quan tot va acabar, i tan sols s'escoltava el fragor de la tramuntana, el jove pujà els costers que separen les dues platges i, des de dalt, va veure dos cossos damunt l'arena. Estaven rodejats de fustes trencades, cordes embolicades i trossos de vela fets miques. Del vaixell ja no es veia res.
Però aquells homos eren vius; en Primer n'estava segur. Perquè un d'ells era el Mestre dels seus somnis, el que l'ensenyaria a tallar la pedra, i pujar, filada rere filada, les Muntanyes dels Déus. Ara començava el seu temps.