Passen les dotze

Ja passen les dotze,
i la nit s'estanca com el mar
dins aquesta cala de Calonge.
Avui et penso i t'amago
entre els plecs de les ones.
Has abatut el sol i la nit
t'alaba abans de l'albada.
Prou bé se que t'amagues
rere les ombres que suren
sobre el silenci,
i cantes com sirena
dins aquesta nit
sense direccions.

Ja passen les dotze,
i el mar s'estanca en la rutina
d'esclatar contra les roques.
Sé que no anem enlloc
si ens estanquem en la mateixa rutina
d'esclatar contra les nostres
paraules de pedra.
Però què hi vols fer,
som massa fràgils
per poder aguantar el pes
dels records i caiem
a la terra ferma
del mateix error.

Ja passen les dotze,
i el temps s'estanca, com tot,
dins aquesta cala de Calonge.
Sóc aquí per llençar
paraules al mar
i aquest s'escarrassa
per retornar-les.

Ja passen les dotze,
i tot s'acaba,
cau la dalla.
La nit és una ferida oberta
i tu tens els dits tacats
de sang.