Parlem!

A vegades pense en tu, m'agrada fer-ho... A la meua cara es dibuixa inconscientment un somriure graciós, ingenu, tímid. Pense en tu perquè m'importes, no saps fins quin punt! No ho sé ni jo! No sé el que sent per tu, no estic enamorada, no vull estar-ho, ni tampoc estic obsessionada, això pot ser un poquet sí... M'alce pensant en parlar-te, mirar-te... Des de bon matí ja porte el somriure tatuat a la cara. És una sensació curiosa.
Dir-te tot això és impossible, saps que jo eixes coses no les dic. Saps que sóc una poregosa! Per què no m'ho dius tu a mi? Sabem que t'importe, tampoc sé fins quin punt, ho saps tu? Si ho saps, dis-m'ho! I si no ho saps... res, tampoc ho sé jo!
Quan no parlem en tot el dia tinc una sensación peculiar i contradictòria. Pense "Huí no parlaré amb ell, així demà tindrem més de què parlar. Així el deixe respirar. Així espere a que siga ell qui parle amb mi. Així..." Una sèrie de raonaments poc raonats. Realment no raone quan pense en tu... Sols t'imagine, t'invente, et somie, et pense...
Si fóra capaç de dir-te tot açò... Pot ser t'ho he dit indirectament, tu sabràs!

Ara mateix tinc un bonic somriure a la meua cara, tot és per tu, pots estar ben orgullós... Huí encara no em parlat!