Cercador
PARLAR
Un relat de: AnnaVelasco- Compartir:
Això eren uns esquirols que van fer un partit de futbol. Jugaven els esquirols vermells contra els esquirols marrons. Els esquirols vermells eren més grans i més ràpids i tenien totes les de guanyar: ja havien marcat vint gols i els marrons, cap. Un dels esquirols vermells va sentir molta pena dels seus rivals i va deixar que aquests marquessin un gol. I com ho van celebrar els esquirols vermells! Ja no haurien de tornar a casa amb la vergonya de no haver pogut marcar cap gol! El capità de l’equip dels esquirols vermells, però, no estava tan content.
–He vist com et deixaves marcar aquest gol! –va dir, enfadat.
–I què? Només ha estat un gol. Nosaltres n’hem marcat vint. Hem guanyat, què més vols?
–El futbol no és així! –va dir encara més enfadat el capità– Nosaltres hem de marcar tants gols com puguem i mirar que no ens en marquin cap!
–Jo jugo a futbol per a passar-m’ho bé, i no m’ho passo bé veient que els altres estan tan tristos! I tu?
El capità hi va pensar. Li agradava molt el futbol, i el que més li agradava era guanyar. No feia res més bé: els altres esquirols ja sabien llegir i escriure i ell encara no coneixia totes les lletres; els seus dibuixos eren uns guixots i tots els altres ja semblaven calcats d’un còmic. I hi havia moltes altres coses que feia malament: no recollia res, no deixava ben posades les cadires, sempre que volia ajudar a la cuina trencava alguna cosa... ser el millor jugant a futbol era el seu gran consol. Li encantava guanyar, i si podia fer que per uns minuts altres esquirols es sentissin tan humiliats com ell es sentia sempre... això, per algun motiu, el feia sentir encara millor.
Però no podia dir tot això, li feia vergonya.
En comptes de dir res, va llençar-li la pilota a la cara al seu company, amb tanta força que li va fer sortir sang del nas.
Quan el capità dels esquirols vermells va arribar a casa el seu pare li va preguntar:
–Per què li has llençat la pilota al teu company?
El capità es va enfadar. No volia tornar-hi a pensar.
–Perquè és un ...! –estava tan enfadat que no li sortien les paraules.
Se’n va anar a la seva habitació i va començar a jugar amb els seus ninots. El que més li agradava era fer que un ninot salvés a l’altre. Agafava al petit i el deixava caure en una palangana plena d’aigua de mentida (cel·lofana blava) i el ninot gran el treia d’allà; o bé posava al petit a dalt de tot d’una pila de blocs i el feia cridar “Foc! Auxili!” i el gran, d’un salt, arribava al bloc de dalt de tot, agafava al petit en braços i, d’un altre salt, el portava lluny del foc...
El seu pare va veure que ja estava més tranquil. Va tornar a preguntar al seu fill:
–Per què li has llençat la pilota?
Això va ser més del que el capità podia suportar. No volia tornar a pensar en coses dolentes, volia estar bé, jugar a futbol i amb els seus ninots i prou.
El capità esquirol va agafar els ninots i la pilota de futbol, ho va posar tot en un farcellet i va sortir corrents de casa fins a la parada d’autobús més propera.
Va agafar un autobús fins a l’estació de tren.
Va agafar un tren fins a l’aeroport.
Va agafar un avió fins a allà d’on sortien els coets a la Lluna.
Va pujar al coet i es va enlairar. Per la finestra va veure com la Terra s’anava fent petita i més petita... i aleshores es va preguntar:
–Per què em segueixo trobant malament?
I es va adonar que tot allò del que fugia, la ràbia, la vergonya, la por de sentir-se dolent... seguien dins seu.
Va acabar de fer la volta a la Lluna i va veure com la Terra s’anava fent gran, fins que va aterrar.
Va agafar un avió que el va portar a una estació on va agafar un tren que el va portar fins a la parada d’autobusos on va agafar un autobús que el va portar a casa seva.
Va entrar a casa i va dir al seu pare:
–Papa, li he llençat la pilota a l’esquirolet perquè ha dit una cosa m’ha fet sentir dolent. I jo no vull ser dolent.
–Tu no ets dolent –va respondre de seguida el seu pare–. I ara, explica-m’ho tot.
El capità esquirol encara es sentia malament i segurament en els próxims minuts es trobaria pitjor, però aviat es sentiria millor. Havia trobat una cosa que sabia fer bé a part de jugar.
–He vist com et deixaves marcar aquest gol! –va dir, enfadat.
–I què? Només ha estat un gol. Nosaltres n’hem marcat vint. Hem guanyat, què més vols?
–El futbol no és així! –va dir encara més enfadat el capità– Nosaltres hem de marcar tants gols com puguem i mirar que no ens en marquin cap!
–Jo jugo a futbol per a passar-m’ho bé, i no m’ho passo bé veient que els altres estan tan tristos! I tu?
El capità hi va pensar. Li agradava molt el futbol, i el que més li agradava era guanyar. No feia res més bé: els altres esquirols ja sabien llegir i escriure i ell encara no coneixia totes les lletres; els seus dibuixos eren uns guixots i tots els altres ja semblaven calcats d’un còmic. I hi havia moltes altres coses que feia malament: no recollia res, no deixava ben posades les cadires, sempre que volia ajudar a la cuina trencava alguna cosa... ser el millor jugant a futbol era el seu gran consol. Li encantava guanyar, i si podia fer que per uns minuts altres esquirols es sentissin tan humiliats com ell es sentia sempre... això, per algun motiu, el feia sentir encara millor.
Però no podia dir tot això, li feia vergonya.
En comptes de dir res, va llençar-li la pilota a la cara al seu company, amb tanta força que li va fer sortir sang del nas.
Quan el capità dels esquirols vermells va arribar a casa el seu pare li va preguntar:
–Per què li has llençat la pilota al teu company?
El capità es va enfadar. No volia tornar-hi a pensar.
–Perquè és un ...! –estava tan enfadat que no li sortien les paraules.
Se’n va anar a la seva habitació i va començar a jugar amb els seus ninots. El que més li agradava era fer que un ninot salvés a l’altre. Agafava al petit i el deixava caure en una palangana plena d’aigua de mentida (cel·lofana blava) i el ninot gran el treia d’allà; o bé posava al petit a dalt de tot d’una pila de blocs i el feia cridar “Foc! Auxili!” i el gran, d’un salt, arribava al bloc de dalt de tot, agafava al petit en braços i, d’un altre salt, el portava lluny del foc...
El seu pare va veure que ja estava més tranquil. Va tornar a preguntar al seu fill:
–Per què li has llençat la pilota?
Això va ser més del que el capità podia suportar. No volia tornar a pensar en coses dolentes, volia estar bé, jugar a futbol i amb els seus ninots i prou.
El capità esquirol va agafar els ninots i la pilota de futbol, ho va posar tot en un farcellet i va sortir corrents de casa fins a la parada d’autobús més propera.
Va agafar un autobús fins a l’estació de tren.
Va agafar un tren fins a l’aeroport.
Va agafar un avió fins a allà d’on sortien els coets a la Lluna.
Va pujar al coet i es va enlairar. Per la finestra va veure com la Terra s’anava fent petita i més petita... i aleshores es va preguntar:
–Per què em segueixo trobant malament?
I es va adonar que tot allò del que fugia, la ràbia, la vergonya, la por de sentir-se dolent... seguien dins seu.
Va acabar de fer la volta a la Lluna i va veure com la Terra s’anava fent gran, fins que va aterrar.
Va agafar un avió que el va portar a una estació on va agafar un tren que el va portar fins a la parada d’autobusos on va agafar un autobús que el va portar a casa seva.
Va entrar a casa i va dir al seu pare:
–Papa, li he llençat la pilota a l’esquirolet perquè ha dit una cosa m’ha fet sentir dolent. I jo no vull ser dolent.
–Tu no ets dolent –va respondre de seguida el seu pare–. I ara, explica-m’ho tot.
El capità esquirol encara es sentia malament i segurament en els próxims minuts es trobaria pitjor, però aviat es sentiria millor. Havia trobat una cosa que sabia fer bé a part de jugar.