Els fantasmes sí que existeixen

Un relat de: AnnaVelasco
Hi havia un nen, en Pol, que volia ser fantasma. Es va posar un llençol per sobre, s’hi va fer dos forats per als ulls i es va posar una patins de rodes perquè semblés que flotava. Així s’ho passava bé però ell volia ser un fantasma de veritat.
Un dia en una excursió amb l’escola a un castell en ruïnes, va conèixer un autèntic fantasma. De seguida es van fer amics.

‘Com vas fer-te fantasma?’ va preguntar el Pol quan va creure que hi havia confiança.

‘Doncs...’ el fantasma va haver de fer memòria ‘Jo un dia era un nen com tu i estava viu, però em va mossegar una rateta malalta i al cap de poc vaig deixar de ser un nen i em vaig convertir en fantasma’

A en Pol això li va semblar horrible. A més, el seu nou amic semblava trist. Dubtós, li va fer una altra pregunta. Li va preguntar si li agradava ser fantasma.
El fantasma va fer que no amb el cap.

‘M’agradava molt més estar viu: abans podia menjar i beure coses bones, els fantasmes no ho fan, això; m’agradava ballar, cantar... ara si sentís música, per a mi seria soroll; abans si veia un cel ple d’estrelles, una flor de molts colors acabada d’obrir-se o un dibuix bonic que m’havia fet la meva germana els meus ulls ploraven... ara els meus ulls només veuen taques. Però el que trobo més a faltar és tenir amics...’

‘Però ara tu i jo som amics!’ va protestar en Pol.

‘Tu em recordes el que és tenir un amic estimat; però jo abans, quan feia un nou amic l’agafava de la mà i anava per tot arreu dient “he fet un nou amic” i l’abraçava, li feia petons, corríem junts, rèiem... Ara la meva boca no sap riure ni fer petons, no tinc peus ni cames per a córrer, i si intentessis agafar-me la mà, tu i jo només notarem un fred humit.’

En Pol ho va fer: va passar la mà on el fantasma tenia una imatge borrosa de la seva. El va travessar. El fantasma no es va immutar però en Pol va sentir un calfred indescriptible.
La mestra d’en Pol va cridar a tota la classe perquè anessin pujant a l’autobús. En Pol no gosava deixar sol a aquell pobre esperit.

‘Vine amb nosaltres!’ va exclamar.

El fantasma va fer una mena de somriure trist. Va dir que s’havia de quedar allà, que era el seu lloc i que esperava que algun dia en Pol el tornaria a visitar però que ell no podia marxar.

*****

Quan la mare va haver acabat d’explicar aquesta història, va observar atentament a la Maria. La Gateta s’acabava de morir i li semblava bona idea introduir ja el tema en un conte.

‘Pobre fantasma...’ va dir la Maria.

‘Recorda que els fantasmes no existeixen’ va afanyar-se a aclarir la mare.

‘Si que existeixen! Acaba de sortir en el teu conte!’ va protestar la petita. Això va donar una altra idea a la mare.

‘Potser podríem fer sortir la Gateta en un altre conte. Així també seguirà existint.’

La Maria es va posar molt contenta. Es va ficar al llit i, tot intentant que no se li tanquessin els ulls, es va preparar per a un nou conte...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer