Cercador
Més cultura
Un relat de: AnnaVelasco- Compartir:
La classe de la Maria va anar de visita al Museu Egipci. Alguns dirien que era massa aviat (només tenien 4 anys), la Maria més tard explicaria que hi haurien d’haver anat abans.
Els pares de la Maria van rebre aquesta afirmació orgullosos i il·lusionats.
‘Tenim una nena assedegada de cultura!’ es van dir.
Des d’aleshores els caps de setmana van canviar. Els museus i les visites a monuments i edificis històrics van substituir els diumenges de televisió. La Maria es mirava totes aquelles coses extraordinàries amb uns ulls meravellats, sense dir res. Si algú li preguntava què li havia semblat o si s’ho havia passat bé, sempre responia el mateix: ‘Hi hauríem hagut d’anar abans.’
Aviat, però, els museus i els monuments propers es van acabar i com cap d’ells tenia ganes de passar-se hores al cotxe, van decidir buscar la cultura en altres aspectes de les seves vides.
Res de passar els dissabtes al matí comprant al supermercat més proper mentre la Maria pujava una vegada i una altra al petit carrusel de l’entrada; anaven tots junts al mercat de la ciutat; aviat la Maria es va fer amiga i confident de tots els botiguers i clients habituals que es quedaven parats de veure una nena tan petita i eixerida fent cua amb ells, tot xerrant. De tant en tant fins i tot organitzaven alguna excursió a la masia més propera per a comprar aliments frescos i la Maria gaudia tant jugant amb els conillets que gairebé plorava.
Una nit, just abans d’anar a dormir, després d’haver passat un diumenge divertidíssim buscant pinyons al parc forestal, els pares li van preguntar a la Maria si estava contenta de fer totes aquelles coses. La Maria va respondre de seguida que sí.
‘No et sap greu no haver-ho fet abans?’ van preguntar tot recordant la queixa que els va fer espavilar.
‘Una mica...’ va començar a dir la Maria ‘perquè totes aquelles estàtues, cases i els sacròfegs egipcis són molt macos però estan molt vellets; m’hauria agradat veure’ls quan estaven nous... Oi que devien ser encara més bonics?’
Els pares de la Maria es van mirar tot fent esforços inhumans per a no riure. A continuació, van fer un petó de bona nit a la seva filla i van dir:
‘En realitat... ara estan més preciosos que mai, perquè hi ets tu per a mirar-te’ls’
La Maria no ho va acabar d’entendre. Ja ho faria, però, no hi havia pressa. En un moment es va adormir i al cap de res ja roncava, satisfeta.
Els pares de la Maria van rebre aquesta afirmació orgullosos i il·lusionats.
‘Tenim una nena assedegada de cultura!’ es van dir.
Des d’aleshores els caps de setmana van canviar. Els museus i les visites a monuments i edificis històrics van substituir els diumenges de televisió. La Maria es mirava totes aquelles coses extraordinàries amb uns ulls meravellats, sense dir res. Si algú li preguntava què li havia semblat o si s’ho havia passat bé, sempre responia el mateix: ‘Hi hauríem hagut d’anar abans.’
Aviat, però, els museus i els monuments propers es van acabar i com cap d’ells tenia ganes de passar-se hores al cotxe, van decidir buscar la cultura en altres aspectes de les seves vides.
Res de passar els dissabtes al matí comprant al supermercat més proper mentre la Maria pujava una vegada i una altra al petit carrusel de l’entrada; anaven tots junts al mercat de la ciutat; aviat la Maria es va fer amiga i confident de tots els botiguers i clients habituals que es quedaven parats de veure una nena tan petita i eixerida fent cua amb ells, tot xerrant. De tant en tant fins i tot organitzaven alguna excursió a la masia més propera per a comprar aliments frescos i la Maria gaudia tant jugant amb els conillets que gairebé plorava.
Una nit, just abans d’anar a dormir, després d’haver passat un diumenge divertidíssim buscant pinyons al parc forestal, els pares li van preguntar a la Maria si estava contenta de fer totes aquelles coses. La Maria va respondre de seguida que sí.
‘No et sap greu no haver-ho fet abans?’ van preguntar tot recordant la queixa que els va fer espavilar.
‘Una mica...’ va començar a dir la Maria ‘perquè totes aquelles estàtues, cases i els sacròfegs egipcis són molt macos però estan molt vellets; m’hauria agradat veure’ls quan estaven nous... Oi que devien ser encara més bonics?’
Els pares de la Maria es van mirar tot fent esforços inhumans per a no riure. A continuació, van fer un petó de bona nit a la seva filla i van dir:
‘En realitat... ara estan més preciosos que mai, perquè hi ets tu per a mirar-te’ls’
La Maria no ho va acabar d’entendre. Ja ho faria, però, no hi havia pressa. En un moment es va adormir i al cap de res ja roncava, satisfeta.