Parentiu

La Marta té reunides al menjador les dues tietes per part de pare. Al bell mig de la tauleta que les separa hi ha una capsa de cartró força gran i dues tasses de te fumejant.
- Estimada neboda, quina una en portes de cap? – fa la Fina, solterona i amant de les sorpreses.
- Va, Marteta, que ja sabem que et deleixes per fer-nos passar una bona estona… - i la Rosa se la mira amb cara de múrria, tot xarrupant la beguda. Les dues germanes s’ho passen pipa amb els enigmes.
Però la jove no es deixa intimidar i no diu res. Amb un somriure d’orella a orella, desfà el llaç que envolta la capsa i obra la tapa lentament, posant-li un punt de misteri que fa aixecar les celles de les senyores presents. Són elles les que s’inclinen endavant per descobrir-ne el contingut. Quan són a punt de picar de cap, la Fina es redreça i exclama:
- Són fotos velles!
- I n’hi ha un munt – fa la Rosa amb veu baixa, encantada de poder fer el tafaner de tant testimoni gràfic.
Abans de què la Marta pogués dir res, les mans de les tietes ja remenen les piles desendreçades de fotografies, absents a qualsevol estímul extern, concentrades en la les imatges en blanc i negre que desfilen per davant dels seus ulls, oberts talment com haguessin destapat un cofre ple de joies.
- Et recordes d’en Ramon de ca la Tona? Està guapíssim en aquesta foto, quina patxoca, i quina llàstima… - i la Fina assenyala el barret que fa joc amb la impecable americana ratllada que duu el retratat, una indumentària per la qual se’l confondria amb un gàngster autèntic.
- Ni que ho diguis, germaneta, ni que ho diguis. A punt de casar-se amb l’Enriqueta, quan tenien tot l’aixovar, la reserva tancada al restaurant i les invitacions ja enviades, esclata la guerra, es cridat a files, enviat al front i cau a les primeres batusses – i la Rosa deixa la instantània capgirada sobre la taula.
- La pobra núvia va fer-se monja, incapaç de veure’s casada amb cap altre home que no fos amb el seu enamoradíssim Ramon – conclou la Fina.
- Doncs jo havia sentit dir que s’havia casat amb el germà del difunt – replica l’altra amb una llambregada de memòria.
- Et fas un embolic amb les tradicions hindús, Roseta, a veure si ara em diràs que si l’Enriqueta no acceptava el casori alternatiu l’haurien incinerada viva al costat del seu estimat, per l’amor de Déu ... Per cert, que va ingressar a l’orde de les cuques.
- Que no, que es feu dominica. La del Sagrat Cor va ser la tieta Paquita – i la Rosa sospira amb aires de cansament, mentre la Fina és a punt de rebatre-la.
- I aquesta, qui deu ser? – talla la Marta amb habilitat, que si s’enfila la temperatura de la discussió, ja les veu tibant-se del monyo.
- La tia Amèlia! – esgaripen les dues a l’uníson.
La cara d’interrogant que fa la neboda les aboca a explicar una història extraordinària.
- Què hi veus en aquest posat ferreny? Oi que transmet caràcter, decisió, compromís amb la causa?
- I tant, tieta Rosa, és exactament el que pensava.
- La tia Amèlia fou una avançada al seu temps – i la Fina agafa el fil biogràfic. – S’erigí d’abanderada del control de la natalitat, a les escorrialles del segle dinou!
- Concreta, Fina, concreta, que la tia Amèlia el que no volia era tenir fills... – la Rosa prossegueix – D’aquí que es casés amb en Conrad, segura que gaudiria de la relació sense patir per la progènie.
La Marta no és a temps de preguntar el què davant de tant misteri, que la Fina agafa el relleu.
- L’oncle Conrad va anar a fer les Amèriques. Tenia un gran olfacte per als negocis, i s’adonà que el cautxú brasiler oferia un futur prometedor. S’endinsà a la selva amazònica buscant la matèria primera. I la trobà, i tant si la trobà, així com la sageta que li malmeté un testicle – i fita la Marta, les mans de la qual amaguen la boca que ha deixat anar un esglai.
- A l’Amèlia li encaixà tot abans de fer el pas: un aventurer estèril, la rauxa del desconegut sumat al sexe que vulguis sense patir per un Déu-nos-en-guard d’un ja està fet. Llàstima que la natura és sàvia i fins hi tot té en compte un sobtat atac indígena – i la Rosa cedeix la paraula a la seva germana.
- Sis fills li va fer! Quan s’adonà que esperava el primer, es va desesperar tant que va intentar provocar-se un avortament llançant-se escales avall, posant en perill la viabilitat del fetus i la seva pròpia vida. Debades, que el testicle que li quedava a en Conrad generava una llavor a prova de bomba, i la tia Amèlia va haver d’adaptar-se a les circumstàncies.
- Aquí hi ha la fotografia dels sis germans, tots barons – i la Rosa la pinça després de regirar la capsa, ensenyant-la a la Marta.
- Caram, quina bona planta que tenien! – s’exclama la Marta.
- Les desgràcies de la tia Amèlia no van acabar aquí, que poc temps abans del seu propi traspàs, s’assabentà de la desgràcia. Els nois patien una malaltia desconeguda en aquell temps, de la qual només se sabia que no arribaves a vell – diu la Fina.
- El cas és que els germans, davant la fatalitat del destí, van optar per aprofitar el que els quedava d’existència i van dilapidar, literalment, tot el patrimoni, que ja sabien que a l’altre barri no els faria cap servei. A l’herència espatarrant del seu pare, negociant d’èxit, hi afegiren la fortuna que havien fet ells amb l’obrador de joieria d’en Carles i en Ricard, la pastisseria d’en Rafel, l’habilitat confeccionadora del sastre d’en Miquel i la compravenda d’antiguitats exclusives d’en Joan i en Pere. No cal dir que es van fer famosos a la contrada, que si les dones de mala vida es barallaven per aconseguir els seus favors (les propines eren de bandera), els restaurants de més anomenada i les activitats d’oci més cares (començaven a circular els primers automòbils) també competien per tenir-los com a clients – remata la Rosa.
- Em deixeu fascinada, tietes, això dóna per una novel•la! I sense afegir-hi ficció! – fa la neboda. Però les parentes ja no se l’escolten, atrafegades com estan remenant el piló de fotos que han abocat sobre la taula.
El següent testimoni gràfic mostra un capellà amb la típica sotana i el pitet blanc de l’època.
- Mira’l, en Bartomeu, quin cas d’home! – salta la Rosa.
- Ni que ho juris, que aconseguí una fita que el feu famós a l’acte, i no precisament per cap miracle... – apunta la Fina.
- Va, no us feu pregar, que estic molt encuriosida – es lamenta la Marta.
- El pare Bartomeu feu d’intermediari entre dues cases de pagès, una masia al Berguedà i l’altra al Bages, a fi d’arreglar el casori. Els capellans tenien el vistiplau de les parts interessades, feien la feina amb discreció i avalats per Déu, què més vols. Però anem al gra: amb la sola assistència de la seva tartana, posà en contacte l’hereu de cal Fadrí amb la pubilla d’El Cavaller, un deu en eficiència, que als pocs mesos ja eren marit i muller. I no en tingué prou, que la deessa fortuna l’obsequià amb un pacte del tot inesperat: el germà de la pubilla d’El Cavaller, ara sol al mas, va ser presentat a la germana de l’hereu de cal Fadrí, i ja teniu a la noia de trasllat cap a la masia de prop de Manresa, que el casament no es va fer pregar. No cal dir que aquest bescanvi de germans, per lo inusual del cas, fou tema de conversa durant molt de temps a la contrada – i les dues tietes somriuen alhora.
- Un vertader miracle, diria – fa la neboda – Aquest home era més eficaç que moltes de les pàgines de relacions que circulen per la xarxa, un avançat al temps!
- Espera’t, que la cosa no acaba aquí – diu la Rosa – En Bartomeu penjà els hàbits pocs anys després del que t’hem contat. S’enamorà perdudament de la majordoma que el servia i, coherent amb la seva situació, va decidir deixar la vocació per iniciar una vida de parella amb tots els ets i uts.
- També en això va ser motiu de comentaris –fa la Fina.
- No m’estranya, que penjar els hàbits, en aquella època, deuria ser molt mal vist – remarca la Marta.
- I ca, dona! Que el que va fer aixecar un reguitzell de xiuxiuejos maliciosos fou lo lletja que era la seva dona, un vertader pecat amb potes! Com que duia els cabells permanentment amagats sota un mocador, el borrissol del bigoti prenia un protagonisme involuntari, el qual s’estarrufava de manera surrealista quan somreia, ensenyant unes dents que deurien ser les primeres proves que feu Nostre Senyor abans de crear la versió definitiva de dona – i ara sí que esclafen a riure cor que vols, cor que desitges.
Quan el rellotge de paret sona, marcant els quarts, la Rosa salta esverada.
- Fina, t’has adonat de l’hora que és?
- Verge Santa! Si hem quedat a Petritxol amb la colla! S’haurà refredat la xocolata, marxem de seguida! – i es posa l’abric d’una revolada, presa d’un neguit innecessari. La gent gran són com la canalla, que la nimietat més ridícula agafa proporcions inversemblants.
- Nena, no saps la bona estona que ens has fet passar, t’ho agraïm de tot cor – expressa la Fina mentre la petoneja a cada galta. La tieta Rosa, amb el cap en altres cabòries, la segueix en el comiat, amb una abraçada sincera que deixa la Marta ben parada: a la família, aquestes dones són considerades unes harpies pels comentaris amb mala baba que professen a tort i a dret, guanyant-se l’enemistat de la majoria dels parents.
- Torneu quan vulgueu, tietes, que encara hi ha molta foto orfe d’història. Si us sembla, escriuré amb llapis un breu resum darrere de cadascuna de les que heu triat, val la pena que no es perdin, que m’han fet molta gràcia.
Quan ambdues són a punt d’abandonar el rebedor, camí de la porta, s’aturen en sec en sentir aquestes paraules, es giren de cop i la miren fixament, talment com si hagués dit una heretgia.
- Marteta, hi ha secrets de família que val més que no s’airegin gaire – diu la gran, molt seriosa.
- Potser que t’ho expliquem algun dia, quan hagis madurat una mica més – i l’altra acompanya la porta, tancant-la sense que la neboda tingui temps per respondre.
Què han volgut dir amb això dels secrets de família? És que l’incumbeixen a ella? Serà depositària d’alguna malaltia estranya com la dels sis germans? O bé han reconegut en la neboda alguns trets del tarannà de la tia Amèlia que no han gosat revelar? Es fa la promesa de repetir la visita, quan agafarà la veu cantant i els ensenyarà només aquelles imatges més carregades de misteri, que només així esbrinarà passats obscurs. Qui sap si tot plegat no són més que rondalles de la vora del foc, massa falses com per ser escoltades. O massa vertaderes com per notar que una suor freda li baixa a poc a poc per l’espinada...

Lluís Pagès