Parada en el viatge

en el camí, per reflexionar, perquè tota persona, encara que sigui molt jove, "poc o molt un ja ha viscut"... Amb aquest vers, m'has fet pensar.... efectivament, tot el que hem viscut, sigui molt o poc, més llunyà o més proper, ja forma part per sempre de la vida d'un mateix, és un millor o un pitjor record, però sempre hi serà, i només a partir de les experiències viscudes, anirem fent el nostre demà, el nostre futur.

Crec que el teu poema exposa una idea molt intel·ligent: no voler córrer massa, no convertir-se en presoners de la rutina... sinó saber aturar-se i paladejar el que ja hem viscut, adonar-se que "vint-i-tres primaveres ja han florit, com alegries i roses anegades en l'aigua".... genials, també, aquests versos, demostren que ja n'has vist "de fredes i de calentes"... i sobretot,

"i treballo, i visc, i m'esforço;
i crec, i ajudo, i estimo;
i faig via en aquest caminal,
i per sobre de tot espero més que hi confio".

Jo et diria que crec que pots esperar molt de tot, de tothom, perquè t'ho sabràs treballar, t'hi esforçaràs i, a la fi, trobaràs la recompensa. Res no és mai de franc a la vida, i tot i la "teva pretesa joventut", crec que tu ho saps molt bé.

Un poema serè, acurat, molt treballat, amb unes expressions magnífiques que m'han regalat una lectura plàcida, esperançada. I m'ha dibuixat un somriure.

Felicitats, de debò, unes lletres més que interessants.

Un petó, i segueix així!