Papa, d'on va sortir el primer home ?

Un relat de: umpah

- Papa, d'on va sortir el primer home ?
- Doncs d'una dona , no ?
- No papa, mira que ets !! vull dir el primer de tots, la primera dona, el primer .....
- Vols dir el primer esser humà oi ?
- Si això, d'on va sortir ?
- No saps tot això de l'evolució de les especies ? El senyor Darwin ?
- Ahh sí, lo dels monos ?
- Doncs això, que les espècies han anat canviant amb el temps. No hi va haver un primer esser humà, tal i com sóm ara. Vam ser mig monos mig homes ....
- Si, si, això ja em sona, però ... i els monos ?
- Doncs del mamífers superiors i aquests de mamífers més petitonets i aquests del rèptils i el anfibis i tots ells dels peixos. Més o menys, eh carinyo ? No ho sé exactament però ja ho estudiaràs
- Si, i els peixos es van fer al mar, oi ? Però com ?
- Doncs les cel.lules, que són la part més petita de vida, es van anar combinant per formar essers més complexos, però encara avui hi ha animals unicel.lulars. La vida va començar a l'aigua de mar. I això també ho estudiaràs
- Jolines papa !!! No m'entens !!!
- Potser no, però jo no sé tant com tu et penses.
- A veure papa , i la terra, i els planetes, i el sol i tot ??
- Uffff, hi ha una teoria coneguda amb el nom de Big-Bang que diu que al principi del principi, tot el que veus, fins i tot els planetes i els estels, es trobava tot junt i atapeïtt en un espai com un cigró i que va explotar i llavors es van formar nubols de gasos i alguns es van convertir en estels i d'altres en planetes i .....
- A veure papa !!! i el cigró, qui el va posar el cigró, d'on va sortir ???
- Filla meva, .... això no ho sé
- Doncs llavors, no saps res !!
- Tens raó carinyo, gairebé res, però si que sé una cosa.
- Quina ???
- Que t'estimo, i tu a mi ?
- És clar que sí, però això no vol dir res !!
- Jo crec que si que vol dir, però en tot cas és el que sé i si vols d'aqui uns anys en tornarem a parlar i llavors m'ho explicaràs tu a mi, d'acord ?
- d'acord.
- Bona nit filla
- Bona nit papa

Comentaris

  • Pregunta[Ofensiu]
    nuriagau | 06-07-2010

    Em permets que inclogui aquest relat al llistat *****41 LECTURES PERS ALS MÉS JOVES D'RC*****?

    Només cal que ho comuniquis al fòrum.

    Núria

  • Un diàleg familiar[Ofensiu]
    nuriagau | 10-01-2009 | Valoració: 10

    M'ha sobtat trobar-me aquest diàleg a RC. És un diàleg que m'ha semblat molt familiar, com els que tinc jo amb el meu fill.

    Al final, he arribat a la conclusió que, les millors explicacions per als nostres fills petits, quan fan preguntes d'aquests tipus, són les respostes fantàstiques. Ells sí creuen en la màgia i la fantasia i els resulta més fàcil entendre els contes que les explicacions científiques.

    Felicitats pel relat!

    Núria Gausachs i Cucala

  • Somrient...[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-06-2006 | Valoració: 8

    He llegit el teu text i he anat somrient, cada cop més.
    M'ha agradat la teva prosa, senzilla i clara; les teves frases, ben lligades; el teu estil, directe i tranquil; el ritme del text, sense pauses, sense preses.

    Et vull felicitar!
    I em felicito per haver-te descobert com autor, espero tornar-te a llegir!

    T'envio una abraçada per celebrar la coincidència,
    Una quimera

l´Autor

Foto de perfil de umpah

umpah

29 Relats

108 Comentaris

39982 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
GRAN ENTRE ELS GRANS : PERE IV

ODA A BARCELONA

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.

La nit s'atarda.

Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja!
Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus,
ocells d'incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
blaves banderes, panys de cel,
roba blanca de núvols.
D'aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L'or pàl.lid ni respira.

Bressen els asfaltats
deliris de les rodes inflades de tempesta,
veles terreres i envilides.

Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica, matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes ah ah!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses.

Barcelona, cantes
una cançó maligna que ens eixorda.
Despertes els altres que ja arriben,
davallen, s'apleguen;
després pugen
com un torrent contracorrent,
Rambles amunt,
Passeig de Gràcia3 amunt.
Xiulen, flastomen, s'empentegen,
ullen estades senyorials,
persianes poruges, barrots tremoladissos,
portes que es clouen subreptíciament.
Riuen els homes del carrer
i es destrien en escamots
que esfondren reixes,
comminen ascensors perquè s'afanyin,
invaliden panys dobles;
amb una escopinada
enceguen els senyals d'alarma.
Els passadissos, llagoters, s'escurcen,
però les sales-rebedor malreben
i les catifes comuniquen
tímides queixes a les espardenyes.
Els balcons s'esbatanen
i entren alenades goludes de carrer,
sang, bruel, pols
de pedres dreçades a cops d'ungla furiosa.
Fueteja el serpent,
fibla la llum el llarg llampec vermell:
«Estatge incautat per les Joventuts Revolucionàries».

Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis!
Sofri tant!
I no pas fam o nuesa:
l'exaltació xarona del privilegi.
La vanitat erecta.
L'atzar estult.
L'oprobi de la beutat antiga.
La pau de l'ànima
bescanviada per monedes i voluntat esclava.
El treball prostituint-se
en les cambres secretes del negoci,
enllefiscant-se
en les llacors del luxe.

Els crisantems, les clavellines
de les floristes mamelludes
tenen set i migranya.
Les roses, ai! les roses
enyoren el marcir-se
en aires capitosos.
La Venus de Clarà4, a la gatzoneta,
no ha perdut ni un cabell,
pro té una piga tendra a l'anca esquerra.
Els coloms volen i peonen
com espectres preciosos
d'un àngel mort,
del temps que tristament plovia lluna,
i alzinetes d'argent i baladres nafrats
protegien besars i mans nuades
per pactes de desig i jovenesa extrema.
Tanmateix, Barcelona,
la mar no et deixa i et gombola.
Allitaràs tos sofriments
en faldes suaus i tombes provisòries
on operen amb punya
les forces dures de la renaixença.
Al cap d'anyades
t'arribarà l'eco:
sospirs, gemecs, renecs, esclats!
I ja tindràs l'himne triomfal
sota la bandera de la quàdruple flama.

Barcelona:
pairal ciutat de Catalunya,
de València i les Illes.
Les comarques
gerdes, eixutes, alteroses, planes.
Màquines i collites.
Tiges en estol,
bestiar i aigua submisos.

Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!

Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia.
Quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distreguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.

Treballa. Calla.

Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.

Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes