Lliures

Un relat de: umpah
Estreny el puny,
Contingut però decidit
Reuneix la força i la raó,
L’opresió et fa ser lúcid.
Refusa instints porucs
Mira l’infinit, respira,
Somriu orgullós,
no somiquis, no dubtis,
no et visquis masell,
la vida no val res
si no et vols lliure.
Abraona l’opresor
treu tota la teva ànima.
Trenca els lligams que
et tenen près.
Actua, lluita, viu o mor,
Sigues plenitud.

Comentaris

  • La vida no val res[Ofensiu]
    allan lee | 22-05-2019

    si no et vols lliure.

    Com m'havia passat aquest poema? Amic meu, que contenta que estic de tornar-te a llegir! Avui el dia és lluminós!

    Has pensat a fer un recull i publicar? Jo seria la primera fan/ compradora.
    Cuida't molt o deixa que et cuidin. Durant molts anys d'estupidesa vaig creure que " ho faig tot jo sola, gràcies"; després, he pogut entendre que deixar-me ajudar és el gran primer acte d'amor. O així ho veig ara.
    Una abraçada molt gran, amb alegria,

    silvia

  • Un himne[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 02-04-2013

    pletòric de bones intencions, com una empenta endavant que et pot fer sentir més important i més fort. Diuen que si vols ser algú, has de començar per creure't a tu mateix i saber-ho transmetre als altres sense que sembli arrogància. Amb naturalitat, aquest poema mostra el camí, i sense arrogància!

    Ferran

  • Sigues plenitud[Ofensiu]
    Densito | 22-03-2013 | Valoració: 10

    Molt encertats els mots d'quets crit a la societat

    endavant!!!
    una abraçada

  • Màxim desenvolupament[Ofensiu]
    Illadestany | 22-03-2013 | Valoració: 10

    M'agrada especialment això: "la vida no val res si no et vols lliure" "trenca els lligams que et tenen pres"... "Sigues plenitud". Molt bell poema, Umpah, que es pot aplicar a tots els àmbits, i també a dos de col.lectius i ben actuals, que van junts: el social i el de la nostra estimada nació, cada cop més insultada pels gossos mesells, que temen perdre la seva esclava de tants anys.
    També es pot llegir des del més íntim de l'ésser de cadascú, i de la tasca per a ser-ho, en cada moment, en plenitud.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de umpah

umpah

28 Relats

108 Comentaris

32614 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
GRAN ENTRE ELS GRANS : PERE IV

ODA A BARCELONA

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.

La nit s'atarda.

Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja!
Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus,
ocells d'incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
blaves banderes, panys de cel,
roba blanca de núvols.
D'aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L'or pàl.lid ni respira.

Bressen els asfaltats
deliris de les rodes inflades de tempesta,
veles terreres i envilides.

Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica, matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes ah ah!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses.

Barcelona, cantes
una cançó maligna que ens eixorda.
Despertes els altres que ja arriben,
davallen, s'apleguen;
després pugen
com un torrent contracorrent,
Rambles amunt,
Passeig de Gràcia3 amunt.
Xiulen, flastomen, s'empentegen,
ullen estades senyorials,
persianes poruges, barrots tremoladissos,
portes que es clouen subreptíciament.
Riuen els homes del carrer
i es destrien en escamots
que esfondren reixes,
comminen ascensors perquè s'afanyin,
invaliden panys dobles;
amb una escopinada
enceguen els senyals d'alarma.
Els passadissos, llagoters, s'escurcen,
però les sales-rebedor malreben
i les catifes comuniquen
tímides queixes a les espardenyes.
Els balcons s'esbatanen
i entren alenades goludes de carrer,
sang, bruel, pols
de pedres dreçades a cops d'ungla furiosa.
Fueteja el serpent,
fibla la llum el llarg llampec vermell:
«Estatge incautat per les Joventuts Revolucionàries».

Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis!
Sofri tant!
I no pas fam o nuesa:
l'exaltació xarona del privilegi.
La vanitat erecta.
L'atzar estult.
L'oprobi de la beutat antiga.
La pau de l'ànima
bescanviada per monedes i voluntat esclava.
El treball prostituint-se
en les cambres secretes del negoci,
enllefiscant-se
en les llacors del luxe.

Els crisantems, les clavellines
de les floristes mamelludes
tenen set i migranya.
Les roses, ai! les roses
enyoren el marcir-se
en aires capitosos.
La Venus de Clarà4, a la gatzoneta,
no ha perdut ni un cabell,
pro té una piga tendra a l'anca esquerra.
Els coloms volen i peonen
com espectres preciosos
d'un àngel mort,
del temps que tristament plovia lluna,
i alzinetes d'argent i baladres nafrats
protegien besars i mans nuades
per pactes de desig i jovenesa extrema.
Tanmateix, Barcelona,
la mar no et deixa i et gombola.
Allitaràs tos sofriments
en faldes suaus i tombes provisòries
on operen amb punya
les forces dures de la renaixença.
Al cap d'anyades
t'arribarà l'eco:
sospirs, gemecs, renecs, esclats!
I ja tindràs l'himne triomfal
sota la bandera de la quàdruple flama.

Barcelona:
pairal ciutat de Catalunya,
de València i les Illes.
Les comarques
gerdes, eixutes, alteroses, planes.
Màquines i collites.
Tiges en estol,
bestiar i aigua submisos.

Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!

Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia.
Quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distreguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.

Treballa. Calla.

Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.

Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes