Cercador
Ostres, això no té títol. ... no sé com dir-li.
Un relat de: umpah- Compartir:
Perduts en qualsevol moment incert,
Disposats al canvi que pertoqui,
Amb l’actitut adient per afrontar el fet,
sereu prou pensants per admetre que tot
ha estat un absurd deliri en va.
Aleshores ja no hi haurà recança
que us faci esquerps a la veritat.
Sabent-vos part de la propia natura:
Bèstia salvatge, despietada i cruel …
Renunciareu a la disfressa, tot despullant-vos
de misericordia i vanitats sublims
us fareu valdre com els millors
dels patogens que amb complaença
infecten l’estat pur de la innocència.
A deler de la feblesa que us corrou
signareu l’oblit dels preceptes
i sense voluntat, ni fe, ni somnis, somorts,
davallareu a peus de la vostra condemna.
I així deixareu de ser, fills meus, la meva
Esperança per passar a ser com jo.
Comentaris
-
CRÉIXER[Ofensiu]Escandalós | 01-04-2012
D'això potser se'n diu créixer. De totes maneres si continuem tenint esperança és potser perquè no perdem del tot ni la fe ni els somnis. I la vida continua! Un bonic poema!
-
un de genèric[Ofensiu]Onofre | 06-10-2011 | Valoració: 9
"absurd deliri "
-
Davallada als inferns[Ofensiu]allan lee | 02-10-2011
tal vegada? Potser no importa a què al.ludeix el teu poema, o potser, com a mi em sembla, fa referència a multitud de desastres vitals. La pèrdua de la innocència deguda als patògens sempre vigilants que res no consevi la seva "puresa". Ser pur en definitiva és no haver crescut. Crec que viure implica la dolorosa pèrdua d'aquesta innocència- que no és altra cosa que l'aillament- i que aquest procés, tan difícil i cansat, es transforma en quelcom inaguantable, a voltes, quan són nens estimats nostres els que l'han de travessar. És un poema obscur i dolorós, i bell alhora. Potser aquesta bellesa ens permet sobreviure a la tristesa. En aquest cas, en el teu escrit, és així. M'agrada molt llegir-te- ja ho saps- i estic molt contenta que vagis penjant. Una abraçada
a
( Cuques és admès. crec, com a "animal de companyia", jeee. És una paraula molt d'aquí i divertida. Pot fer referència a qualsevol estadi dels insectes, però recordo que a la meva infantesa s'anomenava així també a altres animalons: cucs de terra, serps, tota cosa que es movia i no era gros com un conill. Una altra abraçada:-)))
Ajuda'ns amb un donatiu
l´Autor
24 Relats
93 Comentaris
14438 Lectures
Valoració de l'autor: 9.56
Biografia:
23/05/2011 - A MORT A ZURIC ELISABETH EIDENBENZDe la Sra. Monserrat Altarriba em quedo amb aquest GRAN escrit :
GLOSSA D’UN INFANTAMENT
Arran de la lectura : “La Maternitat d’Elna”
Vençuts i humiliats, els perdedors
avancem vers la fam d’una França inhòspita
amb la por arrapada a la pell.
Hem fugit despullats, hem esbalçat records,
i el passat l’enterrem als Pirineus.
França és tota grisa i tota blava;
grisa dels llargs sorrals alçats per tramuntanes,
blava del mar immens inaccessible,
tornaveu dels gendarmes de lladruc mesquí
que borden: Allez, allez, allez...
Filferros espinosos barrant el camp d’Argelers
m’esgarrinxen el cor com l’argelaga.
He guardat els colors a la capsa dels fils
que porto amagada a la butxaca de l’ànima,
i un terròs del meu hort que servo encara
al palmell constret de la mà enutjada.
El joiell del meu ventre germina
la tendra llavor de l’hora perfectiva.
Sebollit el país, prohibida la parla,
tancades les comportes del retorn,
el mal tracte em fereix les cavitats.
El cos gràvid, feixuc, la pensa mutilada,
avortats els anhels, foraviat l’amor;
¿em queda solament la por del batec dèbil
que es gesta tement la llum?
¿O bé, estic gestant l’esperança del somni
que es belluga dins d’aquest clos damnat?
Les llàgrimes caient impotents humitegen
la màrfega atrotinada,
l’únic arrop que em queda del desarrelament.
Enmig del desesper pareixo l’alba.
Sorra, sang, aigua, dolor,
crit, plor, vida.., mortalla.
Tot en un instant.
Nascut el fill, la fam, el fred...
La mort, l’única sortida!
Embolcallat de mar,
allibero la nit dels seus ullets d’estrella.
Montserrat Altarriba