18-10-3010

Un relat de: umpah

Les trobades nocturnes sempre es produïen en el més absolut secret, mai seguien un patró preestablert i resultaven impossibles de preveure, però jo notava els dies que els pares estaven neguitossos i ja em preparava pel seu missatge clar i expeditiu: fill, avui has d'anar a dormir aviat, cel.la tancada i barrada !!
Al cap de mitja hora jo havia d'estar dormint en una fase establerta de somni en freqüència mixta. Però havia après a trampejar els controls de cambres i somnis, tenia deu anys, ja no era petit i estava delerós d'esbrinar el que passava en aquelles misterioses reunions que gosaven boicotejar l'estricte ordre horari dictat a tot el territori.
Invisible vaig veure entrar, formes ombrívoles que arribaven en parelles, sepulcralment silencioses, que s'endinsaven al fons d'una galeria oculta sota una llamborda oberta dels canalitzadors d'oxigen i que el teu avi havia activat dipositant una gota de la seva sang a l'analitzador quàntic de la sala principal.

La meva sang també va funcionar i sense adonar-me'n em vaig enfonsar per passadissos negres i racons obscurs que a la fi em van portar de cap al centre del misteri.
Una mena de caverna perfectament arrodonida, asèptica i aneicònica, amb parets recorregudes per uns filaments de polisilicat que servien de suport a incomptables objectes de morfologia cúbica, de diferents colors i dimensions, semblaven trets d'una història de ficció.
El teu avi alçat sobre una mena de presbiteri articulava paraules en una llengua desconeguda però estranyament familiar, mentre sostenia i escrutava amb avidesa un d'aquells objectes de les parets.
Aquella nit vaig rebre el testimoni secret de la nostra família, el mateix que avui estàs a punt d'heretar tu : Llibres de paper, documents que expliquen les nostres arrels, el que som i el que hem estat, escrits en una llengua que va ser prohibida, proscrita i perseguida fins a la seva anihilació, i que era i és la nostra.
Filla meva, a partir d'ara tu ja ets part del nostre secret.

Comentaris

  • allan lee | 22-11-2011

    què bo. No sé, si te'l havia llegit- m'apunto a que sí- però ara és nou per mi, i m'ha tramés tot aquest delit de l'esperança, de guardar el secret i la memòria, en la llengua nostra, perquè perdre la llengua és perdre massa de nosaltres mateixos i de tot el que ens ha precedit. Genial CF, estimat Umpah. Magnífic. Una abraçada

    a

  • Títols a elegir[Ofensiu]
    Onofre | 22-11-2011 | Valoració: 10

    La caverna.
    Des del fons de la caverna.
    Des del fons dels temps.
    Llinatges profunds.

  • Bases del “Concurs ARC–Catarsi 2011. Relats de ciència-ficció, fantasia i terror”[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-12-2010

    http://associaciorelataires.com/

  • Recordatori[Ofensiu]


    Benvolgut/da relataire:

    Recorda que, a més del Concurs ARC de Microrelats ARC A LA RÀDIO 2010, també tenim en marxa aquestes altres activitats:

    - Gimcana Virtual Literària ARC 2010: enllaç

    - Concurs ARC de Narrativa Breu 2010 "Barcelona, t'estimo": enllaç

    - Loteria de l'ARC: enllaç

    - Club de Lectura Virtual ARC: enllaç

    Participa-hi!

    Gràcies,

    ARC


  • Galzeran (homefosc) | 30-10-2010

    sense més històries. La situació futurista el fa irreal, però cada dia ens hi atansem amb el pas més ferm a una situació com la que descrius. Tot i que, per imposició natural aquesta nostra llengua serà molt i molt diferent d'aquí a mil anys.
    Un relat molt ben escrit, et felicito, i bona sort.

  • Secrets, secrets, secrets...[Ofensiu]
    Llorenç Garcia | 23-10-2010

    Quan he començat a llegir, el text m'ha rememorat una infantesa on els adults no deixaven saber certes coses als nens, la qual cosa em feia sentit molta malíssia, com diem a València.
    Després les expectatives han capgirat cap a un final sorprenent on l'al-lusió a una llengua minoritzada es fa molt palesa. M'ha complagut també l'halo misteriós amb què has envernissat la llengua.
    No sé l'any 3010, però en 2010 aquesta llengua és un secret compartit per més gent del que pareix. Alguns ja van nàixer amb el secret i altres com jo vam decidir adquirir-lo per voluntat pròpia.
    I encantat que estic d'haver-me guanyat a pols un lloquet en aquesta lògia!
    Salut!

  • Eva Fabrés | 21-10-2010 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt, és una indirecta de la llengua prohibida que tots sabem!
    Molt bé, espero que quedis segon perquè primera quedaré jo, això esta clar ehh! jajaja
    Però pots presumir a la feina quan quedi primera CLARO ESTA ! JAJA
    Molts petons, et deixo treballar que segur que estàs molt ocupat oi?
    Fins despres:D

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de umpah

umpah

29 Relats

108 Comentaris

34399 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
GRAN ENTRE ELS GRANS : PERE IV

ODA A BARCELONA

Milers de finestres i cors
t'esguarden com bulls i et regires.

La nit s'atarda.

Els coixins esventrats de la memòria,
la flama del teu somni,
la sang nova del crim,
la infàmia morta, el clam i la barreja!
Barcelona!
Barcelona, ferida i eixalada.
Repiquen les campanes soterrades,
volen les creus,
ocells d'incert auguri.
Els murs suporten voltes invisibles,
blaves banderes, panys de cel,
roba blanca de núvols.
D'aquí estant, Barcelona,
el tumult és ordre.
L'or pàl.lid ni respira.

Bressen els asfaltats
deliris de les rodes inflades de tempesta,
veles terreres i envilides.

Barcelona,
els teus fills no t'acaben d'entendre,
bruixa frenètica, matalàs d'esperes.
Escabellada, ronca,
perds la vergonya i la senyera,
però et guanyes la vida,
entre la mort i la follia.
Danses encara
i et pentines un xic amb les estelles
i maquilles tes nafres amb pólvores i cendres.
Però fills teus et deserten,
els que aviciares massa,
enguantats, clenxinats,
patriotes ah ah!
No et reconeixen sense el teu posat
de monja llamenca.
Et maleeixen
quan ja no ets polida, oficiosa,
inscrita en el joc brut de la riquesa
dels favorits i les bagasses.

Barcelona, cantes
una cançó maligna que ens eixorda.
Despertes els altres que ja arriben,
davallen, s'apleguen;
després pugen
com un torrent contracorrent,
Rambles amunt,
Passeig de Gràcia3 amunt.
Xiulen, flastomen, s'empentegen,
ullen estades senyorials,
persianes poruges, barrots tremoladissos,
portes que es clouen subreptíciament.
Riuen els homes del carrer
i es destrien en escamots
que esfondren reixes,
comminen ascensors perquè s'afanyin,
invaliden panys dobles;
amb una escopinada
enceguen els senyals d'alarma.
Els passadissos, llagoters, s'escurcen,
però les sales-rebedor malreben
i les catifes comuniquen
tímides queixes a les espardenyes.
Els balcons s'esbatanen
i entren alenades goludes de carrer,
sang, bruel, pols
de pedres dreçades a cops d'ungla furiosa.
Fueteja el serpent,
fibla la llum el llarg llampec vermell:
«Estatge incautat per les Joventuts Revolucionàries».

Barcelona,
rumbeges el barri aristocràtic
amb roba proletària.
Somriu amb urc, amb impaciència
la gent nova i jove.
Ai ton capritx fill de l'antiga enveja,
que finalment caldrà que ofeguis!
Sofri tant!
I no pas fam o nuesa:
l'exaltació xarona del privilegi.
La vanitat erecta.
L'atzar estult.
L'oprobi de la beutat antiga.
La pau de l'ànima
bescanviada per monedes i voluntat esclava.
El treball prostituint-se
en les cambres secretes del negoci,
enllefiscant-se
en les llacors del luxe.

Els crisantems, les clavellines
de les floristes mamelludes
tenen set i migranya.
Les roses, ai! les roses
enyoren el marcir-se
en aires capitosos.
La Venus de Clarà4, a la gatzoneta,
no ha perdut ni un cabell,
pro té una piga tendra a l'anca esquerra.
Els coloms volen i peonen
com espectres preciosos
d'un àngel mort,
del temps que tristament plovia lluna,
i alzinetes d'argent i baladres nafrats
protegien besars i mans nuades
per pactes de desig i jovenesa extrema.
Tanmateix, Barcelona,
la mar no et deixa i et gombola.
Allitaràs tos sofriments
en faldes suaus i tombes provisòries
on operen amb punya
les forces dures de la renaixença.
Al cap d'anyades
t'arribarà l'eco:
sospirs, gemecs, renecs, esclats!
I ja tindràs l'himne triomfal
sota la bandera de la quàdruple flama.

Barcelona:
pairal ciutat de Catalunya,
de València i les Illes.
Les comarques
gerdes, eixutes, alteroses, planes.
Màquines i collites.
Tiges en estol,
bestiar i aigua submisos.

Barcelona,
esdevindràs, si vols, la capital altiva
d'una pàtria novella de rels velles,
quasi feliç, penosament fecunda.
Mestressa sobirana,
sola en ton clos obert com una rosa
dels vents, als vents de mar, de terra!

Barcelona, contempla't.
Barcelona, no cantis.
Ausculta aquest cor teu que s'escarrassa a batre.
No et deturis. Plora una mica cada dia.
Quan la Terra comença
un altre tomb, ullcluca.
A poc a poc, no et distreguessis
amb les fulles que el vent requisa als arbres.
Ni amb el presagi de les ales noves.

Treballa. Calla.

Malfia't de la història.
Somnia-la i refés-la.

Vigila el mar, vigila les muntanyes.
Pensa en el fill que duus a les entranyes