OLOR DE CRISANTEMS

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
Tinc temps perqué m´expliqui l´història diu la Júlia, a la dona vella que li ha regalat unes puntes fetes al coixí ,perquè les cusi a una tovallola.
La dona somriu, desa lentament la caixa d´on ha tret les randes , es posa ve la faldilla que li arriba als peus. En fer aquest moviment a la Júlia li arriba un perfum que no sap de moment com distingir, li recorda una mica als crisantems que la seva àvia tenia en previsió per portar al cementiri, el dia de difunts.
La Júlia desa dins la cartera les randes de color marfil al costat de la pòlissa d´enterrament de la dona que li acaba de signar,
Bé diu la senyora i es posa a lloc la seva faldilla que li arriba als peus i tapa una cama més llarga que l ´altre , la seva brusa blanca perfectament emmidonada, li donen aquest aire de castellana antiga o bé com aquelles pel·lícules del oest ,que de petita mirava i a on en "Haciendas Mejicanasª sortien noies igualetes a la dona que té al devant.
-Si vaig neixer a prop de Veracruz diu i va ser casualitat que conegues el que hauria de ser el meu marit, un català nascut al meu país , però que volia tornar a les arrels d´on venia.
-En aquell temps jo era una xavaleta coixa que ningú mirava, sols ells va veure en mi
quelcom que va fer que ell m'emportes cap a Catalunya., abans de marxar la meva mare ens va fer casar a l´ermita de la Verge de Guadalupe, el nom que jo tinc. Els ossos dels abans passats no haurien descansat en la tomba. Jo era filla única i em vaig emportar la mare amb nosaltres, no cal dir que fa anys va morir.
Un cop aquí el marit em va portar a un bon metge, no va poder fer res amb la meva coixera, vaig se jo que vaig començar a portar faldilles llargues així no es veia també les sabates, una amb la sola més gruixuda que l´altre.
Vàrem tenir la nena, la meva filleta , preciosa amb el cabell castany del seu pare i els ulls verds com els meus. Però la nena va morir al cap de cinc anys i el meu marit embogit de dolor em va deixar. Va tornar d'on havien vingut però no va voler emportàssem amb ell, sé que viu no gaire lluny d'on vaig néixer i qualsevol dia es morirà i ningú li pagués l´enterrament, per això ho volia fer jo, pero tu dius que sols pots fer assegurances aquí a la península, per això jo si la vull fer, però amb quedo amb la recança de què ell morirà i ningú voldrà fer-se cas dels seus ossos.
-Senyora li vaig dir, no es preocupi , si ell la va deixar , vostè no te cap deure de fer-se càrrec de la seva mort, si ell l´ha deixat en vida i sola.
- En part tens raó, però al meu poble el dia de difunts una boira baixa ho cobreix tot, són les ànimes que vaguen amb pena dels que ningú els resa, ni ningú es recorda d´ells. Creu-me, la gent no surt de casa fins l´endemà tenen por. Les campanes toquen soles a difunts i fins que s´escampa la boira tothom diu rosaris ben endins de casa, les portes i finestres tancades . Sols la llum dels ciris dóna una mica de claror als vius. Jo no vull que el meu marit sigui fum ho entens oi noia ?
- Si, li vaig dir jo , li faré una pòlissa assegurant que viu amb vostè i que de tant en tant va de viatge a Amèrica, si s´escau el repatriaran.
-La dona em va fer una abraçada, llavors si vaig sentir olor de crisantems, la mateixa olor als de la meva àvia, vaig pensar que era una petita trampa, però que a una Asseguradora tan important s´ho podia permetre.
-La dona em va donar les dades em va signar l´altre pòlissa i vaig marxar amb l´ànima encongida. Al final de les escales vaig trobar un gat negre que em va mirar amb els seus ulls de color amber em va mirar indiferent.
En pujar al cotxe em vaig treure la jaqueta, feia olor de crisantems, una olor que es va escampar per tot el cotxe fins a molts dies després.
Encara avui recordo la senyora d´olor de crisantems.

Comentaris

  • comentaris[Ofensiu]
    Noia Targarina | 02-07-2018 | Valoració: 10

    Es un relat molt bonic i molt tendra continua escribint així que els continuaré llegint!

  • Ara que...[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 08-06-2018

    ... com que també és un relat d'humor, no sé jo si aniré un poc errada en el comentari. Siga com siga, un plaer tornar a llegir-te

  • Les campanes toquen soles[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 08-06-2018 | Valoració: 10

    Hola. Aquesta dona que fa pòlisses d'enterrament m'agrada, m'agrada molt que aparega en alguns dels teus relats i conte aquestes històries tan interessants, sempre mesclant allò real i allò que sembla sobrenatural: creences antigues i molt arrelades, com ara és el cas. Personatges amb força, de gran impacte i personalitat, sempre amb quelcom important que traslladar-nos. En aquest cas, la senyora de les randes m'ha recordat un poc Frida Cahlo i uns sentiments molt purs, com l'aroma de les flors que desprèn al col·locar-se la falda i el seu abraç.

  • Sentor a...[Ofensiu]
    Nil | 05-06-2018 | Valoració: 10

    Una historia que bé podria ambientar-se en la Castella profunda i interpretada per la esplèndida, ja difunta actriu valenciana Lola Gaos. Una història que atrapa malgrat que hi detecto errors escripturals a manta!. El que no m'ha quedat clar és si aquesta olor o millor dit fortor a crisantems, es refereix a l'olor de pixum o d'aquestes boniques flors.

  • Bonic[Ofensiu]
    Karin | 04-06-2018 | Valoració: 10

    A mi els crisantems sempre m´evoquen cementiris i morts i potser tardor també

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

365 Relats

1127 Comentaris

182101 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.