Només ho sap el Pol

El Pol retira la tassa color crema de la cafetera exprés, encara fumejant. Se l’acosta als llavis i l’amarg aroma del cafè li rega les fosses nasals. Inspira fort la intensa olor, tanca els ulls i mira.
Mira i veu la veïna de sobre que estén uns draps groguencs a les cordes del fosc celobert i pensa en el marit, que ha marxat de viatge de negocis. El marit ha agafat el primer avió del matí i ara és a la rebotiga d’una farmàcia magrejant les natges de la farmacèutica. Però això ella no ho sap, només ho sap el Pol.
Mira i veu el Marc que creua el carrer amb les mans a les butxaques i un somriure que s’insinua als llavis. En una oficina de l’edifici gris de la vorera d’enfront l’espera el cap de Personal, amb els peus sobre la taula, la mirada absorta i un bolígraf vermell a les mans que ratlla un nom escrit en una llista: Marc Vidal. Però això ell no ho sap, només ho sap el Pol.
Mira i veu el seu germà assegut en un flamant descapotable que vola per l’autopista. També veu un camioner que regira la guantera per buscar un CD amagat; veu que el camioner fa un gir brusc del volant per esquivar un cotxe que anava massa lent i que, a conseqüència d’això, encasta contra la mitjana un flamant descapotable que tot just l’estava avançant per l’esquerra.
Llavors el Pol obre els ulls i ofega un crit. Sua. I pensa que està fart de veure tant. Fart de saber tant. Ja està fart de ser el narrador omniscient que tot ho observa, que tot ho sent, que tot ho explica.