L'herència

El notari em va citar al seu despatx a les cinc de la tarda. Segons deia la carta que em va enviar, havia mort un oncle meu que vivia a Argentina, un escriptor de gran renom internacional, i m'havia deixat en herència uns béns que no podia mencionar-me en la missiva. En aquell moment ignorava per complet què m'hauria pogut llegar l'oncle Anselm, ja que feia una bona pila d'anys que no hi mantenia cap contacte. L'oncle Anselm era el germà del meu pare; quan jo era més jove sí que havíem tingut relació, perquè vivíem a la mateix escala i jo gaudia llegint tots els seus originals, pensant que potser, algun dia, jo podria escriure igual de bé que ell. Però d'ençà que faltà el pare i l'oncle Anselm marxà a Rosario, vam deixar de saber res l'un de l'altre. Les úniques referències que en tenia eren per mitjà de la premsa, dels llibres que anava publicant i d'alguna entrevista que li havien fet a la televisió, però de contacte personal, cap ni un. Per això em vaig sorprendre de la nova, més encara quan cap mitjà no s'havia fet ressò de la seva mort, si més no cap mitjà dels que jo seguia habitualment. No obstant això, més endavant vaig saber que l'oncle Anselm no havia mort, sinó que havia desaparegut en circumstàncies misterioses, i després d'un temps sense saber-se'n res el van donar per mort oficialment.
Vaig arribar al despatx aviat, un quart d'hora abans de la cita. Així i tot, a la sala d'espera ja hi vaig reconèixer uns quants parents llunyans del pare, amb els quals tampoc no mantenia cap contacte. Els vaig saludar per inèrcia i per educació, perquè no tenia gaire ganes de conversar-hi. Vaig seure en una cadira solitària d'un racó i, per fer temps, vaig decidir fullejar una revista una mica esgrogueïda. De tant en tant alçava els ulls i sotjava les cares dels presents: n'hi havia alguns que, amb aire avar, somreien com si esperessin rebre una gran fortuna; uns altres, en canvi, s'eixugaven afligits els ulls amb mocadors de paper arrugats. Jo, en canvi, tan sols esperava, val a dir que no gaire expectant de la meva sort.
A les cinc en punt una noia esvelta ens va fer passar al despatx del senyor notari. En concret ens havien citat a set persones, de les quals coneixia cinc. Les altres dues, segons se'ns informà, eren els dos secretaris personals de l'oncle, que havien vingut expressament d'Argentina per assistir a l'acte de lectura del testament. Vaig fer unes quantes llambregades ací i allà, per veure com era l'estança: el despatx era ric en decoració, amb un regust barroc pels mobles. Les prestatgeries eren altes i robustes, farcides de llibres, i els quadres de les parets eren, pel cap baix, contemporanis d'Eva. La taula del notari, però, contrastava amb la resta del mobiliari, perquè era sòbria, de vidre, i pràcticament nua d'objectes: uns quants documents, un pot amb bolígrafs, un paquet embolicat en paper i una fotografia d'uns nens que, segurament, a hores d'ara ja devien fregar la trentena.
El notari entrà darrere nostre i ens va fer seure al voltant de la taula. Era un home envellit, sense escrúpols. Amb una ganyota va obrir una carpeta i, abans de llegir el testament, ens advertí que no podíem renunciar a cap voluntat del difunt. Enmig d'un silenci esfereïdor, tots vam assentir amb el cap, i a continuació començà a pronunciar els darrers desitjos de l'oncle Anselm.
El meu oncle va ser sempre un home generós, cosa que demostrà fins i tot després de mort: va repartir tots els béns a parts més o menys iguals entre els seus hereus. Als uns els llegà certes quantitats de diners repartits en diversos comptes d'estalvi; als altres, unes terres a la Patagònia o a la Ribera de l'Ebre; a uns altres, béns immobles repartits per diverses contrades; o, a d'altres, béns personals d'altíssim valor simbòlic i material. Quan pràcticament ja no quedaven possessions per repartir, el notari va llegir el meu nom. Tots els presents em fitaren expectants, amb una punta d'enveja per haver estat l'últim. "Segurament li ha deixat el millor", devien pensar, amb tota la malícia del món. Aleshores, amb una solemnitat fingida, el notari es va alçar, va prendre el paquet que hi havia sobre la taula i me'l va lliurar. "Heus aquí la vostra herència", sentencià. Jo vaig quedar estupefacte. Tot i així, ignorava què era, i vaig estripar els papers que embolicaven el paper de forma maldestra, amb més resignació que no pas esperança. A algun parent se li escapà un somriure malèvol. Quan per fi vaig acabar la feina, em vaig quedar igual: era un petit cofre de fusta, vetust i gastat, sense cap mostra de valor aparent. En aquest moment, els somriures pèrfids es van contagiar de boca en boca. Aleshores, el notari se m'apropà i em confessà: "Senyor Carbonell, la vostra herència no és tan sols el continent d'aquesta capsa, també ho és el contingut".
En aquell moment se'm van il·luminar els ulls. Què carai devia contenir, aquella capseta? Vaig pensar en el meu pobre oncle, que qui sap si m'estava mirant des d'allà on fos, amb el seu monocle curosament col·locat, com si així em pogués veure millor. Fins i tot m'imaginava les seves paraules: "Miquel, no t'ho esperes gens, això...". Absort en els meus pensaments no em vaig adonar de la impaciència que corroïa les cares dels presents fins que no vaig notar un cop de peu al turmell del meu veí de cadira. Llavors vaig iniciar un gest sobtat per obrir el paquet, però el notari m'ho impedí amb un "espereu!" ben taxatiu. I va afegir: "Segons resa el testament, no esteu permès d'obrir la capsa, més que res pel vostre bé: el contingut s'escaparia! Senyor Carbonell, tal com volia el senyor Anselm Comes, heu heretat tot el seu talent literari, que és aquí dins". Aleshores es va fer el silenci.
Ara puc afirmar que estic molt orgullós del meu oncle. Gràcies a la seva esplèndida generositat, gaudeixo d'una reputació que mai no podia haver assolit sense la seva ajuda. I avui, just després d'haver rebut el Premi Nobel de Literatura, no puc fer res més que agrair-li-ho amb la mateixa moneda: desapareixeré en circumstàncies misterioses i llegaré tots els meus béns a organitzacions benèfiques.