no vaig saber triar (PART II)

Amb tu vaig passar els dos millors anys del meu vida, fins que un dia del calorós mes de juny, ja gairebé a punt d'acabar el curs, en l'hora del pati et vas quedar un moment i un professor ens va veure junts, i em va veure fer-te un petó. Al anar-te tu, marxi corrent a parlar amb ell i em va dir que no diria res si posava fi a la nostra relació.
Li vaig dir que no anava a fer això i em va contestar que estava boig, que era una situació molt poc moral i moltes coses més... Tu no et vas donar compte que ens van veure, ni que jo nome anar-te vaig anar corrent a parlar amb ell... ja que si t'haguessis adonat no habria tingut valor ni força per a fer el que vaig fer després.
A l'arribar a casa em vaig posar a pensar que podia fer, i que era el que de debò volia... no sabia quin cami agafar... Júlia...Julieta..espero que algun dia m'entenguis si llegixes això...

No sabia que fer... si seguir amb tu i amb això que em tiressin del treball, no poder dedicar-me mai més a la docència, arruïnar-li la vida a la meva dona i al meu futur fill que estava en camí, estar en boca de tot el món durant molt temps... o fugir molt lluny de aqui, començar de zero i intentar oblidar-ho tot.
Després de molt de pensar-ho vaig optar per la segona opció: començar una nova vida lluny.
Vaig agafar la meva maleta i igual que arribi aquell dia de gener del 75 em vaig anar, amb la mirada baixa i el cor fet trossos... i aqui estic, intentant oblidar-te però no puc...tu ets nena dels meus ulls, l'única DONA a la qual he estimat de debò, la que m'escoltava, m'entenia... amb molta honra dic que ets l'amor de la meva vida, i em dol veure que ja no estàs al meu costat.

Tu em vas regalar els meus millors dies, em vas fer tornar a ser feliç, a riure de debò, em vas donar tot sense demanar res... però Juliet, entén que no em quedava altra opció... estava molt perdut... doncs... crec que m'he adonat que no e fet bé, que no vaig saber triar el que de debò hauria d'haver fet, que era estar sempre al teu costat amb les conseqüències que això portava... però he agafat el camí més fàcil...fugir.... i ara estic solitari, trist, amb un gran buit que ja ningú podrà omplir mai i intentant trobar la solució als problemes en el fons d'una copa...

Fa mesos que se res de tu, no t'he tornat a veure i sento que la meva vida ja no té cap sentit.
erquè vull viure si he perdut la raó de la meva existència? si segueixo viu és perquè respiro, perquè dintre de mi tot es mort ...
La solitud em deprimeix, i aquest dolor que tinc m'embogeix cad vegada més, no trobo cap sortida.
Nomes trobo milers de records teus en el meu interior, records que m'estripen... T
inc molta por...
T'estimo com el primer dia, t'estimo amb cada batec del meu cor...
Julieta... la meva petita Julieta... el meu àngel... no tinc forces ni per a cridar el teu nom, m'asfixio amb el meu propi plor, això és insuportable... no puc passar la resta dels meus dies sense tu, sense els teus petons, sense les teves abraçades... no, no puc, mai podré superar això.
El que vaig a fer, se que és per segona vegada fugir de la manera més facil, doncs ara si que no tinc altre remei...
Però...si no et tinc en vida, prefereixo morir d'amor que viure amb ànima en pena. Fins sempre Julieta, mai t'oblidaré.