digues SI a la vida, defensem a aquells que no tenen veu.

Sempre és bo llegir opinions que no coincideixen amb la teva. Ara, trobo a faltar un detall,:expliques la teva opinió, la teva vivència del fet, els teus valors morals, està clar què faries en el cas que et trobessis en aquesta tesitura. Però el tema important no és aquest, cadascú té els seus valors morals, el tema és... què faries si haguessis de decidir la llei que regula l'avortament?. És un crim i per tant ha d'estar prohibit? I si està prohibit (no regulat) què faries amb les dones que avortessin d'amagat, il·legalment? I amb els que l'ajuden? Obligaries a una dona embarassada per violació a tenir el fill?
Et convido a penjar un escrit amb les respostes a aquestes preguntes, penso que podríem fer un debat interessant.

En uns dies, que tindré més temps, et llegeixo la resta d'escrits.

alutacions

Lluís

donar-te el meu punt de vista. Mira ets molt jove, t´ho dic perquè amb la meva edat, des de la meva perspectiva, he pogut veure personetes que han nascut en un entorn que no és el més meravellós, per no descriure per tot el que han de passar des de ben petits.
Tinc claríssim que m´estimaria més que no els portéssin a la vida, quan el que els hi poden oferir no és vida exactament.
La teva mare et va tenir, lluïtant, juntament amb tu, i segurament t´ha donat tot el que ha pogut i més.

Una forta abraçada

Això no és ben bé un relat, és, com algú ha dit, propaganda d'opinions morals, proselitisme, en tot cas defensa d'allò que un creu un dret.
Jo no estic gaire lluny de les teves opinions, encara que molt lluny del caire i del que sembles deixar entreveure.
Penso que l'avortament l'avorreix tothom, fins i tot els/les qui en demanen el dret a exercir-lo. Estic convençut que moltes persones que volen poder avortar legalment estan convençudes que en avortar estan matant una vida i ho troben horrorós. Amb això vull dir que la decisió d'avortar no és una decisió alegre (en la majoria de casos) sinó dura, dolorosa, trista. Jo estic en contra que vagin a la presó les qui avorten. Alhora, però, sé que avortar és finir una vida.
De tota manera, és un tema molt confús i complex. Et poso un exemple: si hom, o don, decideix tenir un fill per fecundació in vitro, i aconsegueix cinc embrions, i només en sobreviu un, ha aconseguit "una vida". Si hom, o don, per raons religioses o morals es nega a intentar la fecundació in vitro, es queda sense aquesta "una vida". ¿No seria aquesta decisió moral la causant que un ésser humà no visqués? Quans espermatozoos es perden cada dia pel fet de no ser fecundats: milions. ¿Quans éssers han hagut de morir en la lluita violenta de les espècies al llarg del procés evolutiu que ens ha fet persones? Milions. Sense aquesta carniceria no hauríem evolucionat fins a Homo Sapiens. ¿Qui és més culpable de matar? L'individu o la natura on ens han ficat. La vida i la mort són dins de l'existència on algú ens ha posat, i anem a les palpentes, i sabem molt poc.
Malgrat tot, jo penso bastant com tu; sóc partidar de deixar créixer les vides que ja són, però sense apuntar amb el dit les dones que no ho veuen igual. La natura ha posat la criatura a la seva panxa (¿podria ser que això volgués dir alguna cosa?). Jo tinc tres fills. Dos vius. Un que va deixar de viure per decisió natural quan feia setze setmanes que ja existia. De vegades parlo amb ell; es diu Joan Soler; no ho havia escrit mai. Quan va morir em va afectar molt; després t'adones com n'és de prim el fil que ens separa de la mort, i com el que ara és podria no haver estat. Quan algú es fa mossèn mata milions de descendents que mai no seran. Quan un és assassinat, estan assassinant tots els seus descendents (proverbi jueu). La vida és un misteri. Les vides que haurien pogut ser i no són, un altre misteri. Un embrió una persona? Jo no ho sé, intento viure el millor que puc, i si no els agrada als qui m'han posat aquí, si us plau, que m'ho expliquin millor, que prou complex i fosc és tot plegat; i que intentin que tantes criatures del món no pateixin per causes naturals com estan patint (paràl·lisis cerebrals, malalties degeneratives...). Caram, quin comentari m'ha sortit. Sigui com sigui, t'animo a continuar opinant encara que et trobis qui no pensi com tu; jo no penso ben bé com tu, però m'hi acosto.

Suposo que mai has estat protagonista d'una violació, que mai t'has sentit tant intimidada que ni et sortien les paraules d'odi, que mai ningú ha ficat una mà dins les teves calces, mai has sentit tampoc una fiblada entre les cames mentre no podies deixar de tremolar... ni t'has quedat paralitzada tanta estona que senties que se't parava el cor. I et juro que vols que de veritat es pari. I no hauràs sentit que és plorar-ho a soles i tapar el mirall per no mirar-te amb fàstic. Canviar-te a soles a l'habitació tapan-te amb la tovallola fins que estàs del tot vestida... No sentir-te dona... No sentir-te com abans... Ser una persona nova...

Quan et rebutges tant que deixes d'estimar-te, creus que pots estimar allò que està dins del teu ventre? allò que et fa odiar-te? el que et treu la son nit i dia? Creus que seràs capaç de donar una felicitat que tu no tens a algú que es fruit de tant de mal?

Quan això et passa t'arrancaries el ventre amb les dents.

Respecto la teva opinió, però no la comparteixo en absolut.

Crec que quan et quedes embaraçada, i més encara per motius escabrosos, tens més dret a decidir tu sobre el teu cos i la teva vida que un espermatozou que ha fecundat un òvul. Pots portar-te a la infelicitat, i no només a tu, si no a la criatura que naixerà.

I si has tingut problemes de cor quan eres petit i se't recomana no quedar-te embaraçada pq pot portar conseqüències greus a l'embrió? i si la mare ha de morir? i si era d'aquelles que prenia pastilles anticonceptives i va caure en el 0,01% de persones amb risc de quedar prenyades?

Ets afortunada de no haver viscut cap situació que et porti a prendre aquesta desició, i desitjo de tot cor que mai la visquis.

A vegades la vida juga brut, i l'únic que ens queda és poder decidir (racionalitzant com adults) sobre la nostra vida i el nostre cos.

Espero que intentis entendre'm encara que no ho comparteixis.

Nat.

no existix millor regal que la vida.
l'amor és un plaer que es te que dur a terme amb maduresa i responsabilitat.
com diu lèvingir: viure es ser lliure.
un petonet maca.


oriol.