NO PUC NI PARLAR

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
NO EM DEIXEN NI PARLAR
La petita Lamia va venir a Catalunya a l´edat de tres anys. Va ser un estiu una mica plujos i va pensar que la ciutat on havia anat a raure, no era gaire bonica feia fred i les llambordes del carrer molles la feien patinar perquè el petit carreró era costerut igual que el del seu poble natal al Marroc, però a diferència d'aquell ,en el fet que lluïa el sol i les seves mules no patinaven i els gats prenien el sol en algun pedrís de les cases. Si aquell estiu va ploure molt a la ciutat dels sants .
La mare de la Làmia junt amb el seu pare la van anar a inscriure per què el Setembre pogués començar anar a col·legi , cosa que al seu Marroc natal no hi havia anat mai.
Els pares li varen comprar una motxilleta de colors, la més barata que varen trobar, més la menuda estava contenta con un gínjol i el dia de començar va anar contenta de la mà de la mare i de les seves cosines cap a l´escola.; aquell estiu junt amb la televisió que veia a totes hores i la xerrameca dels cosins ja sabia parlar i entenia molt el català, inclús alguna que altre paraula en castellà.
La mare la va deixar contenta a la porta de l´escola, més dins seu sentia com un rau rau m ´entres feia cus cus i pastava el pa. La Làmia era la seva única filla de moment.
Al punt de les dotze la mare al costat de altres dones esperava la menuda a la porta de l´escola.
La menuda va sortir plorant i es va tirar damunt la mare.
I doncs que ha passat nena, li deia la dona m´entres amb un mocador de paper li eixugava les llàgrimes i els mocs de la seva cara.
Que et passa bonica?
T ´han tractat malament?
Que tens, trobaves a faltar la mare?
Nooo va dir la nena entre sanglot i sanglot. Però no vull tornar-hi mes!
Perquè Lamia ?
Doncs mama, no se llegir, no se escriure, no se dibuixar, no se fer res de res, ni cantar, res i la única cosa que se fer una mica parlar, doncs m´ han dit que estes callada !!
Doncs mama crec que perdo el temps!
La mare, va acaronar la seva filla i va somriure perquè sabia com era la seva filla, li va fer un peto i van anar cap a casa. Demà seria un altre dia.

Comentaris

  • Final[Ofensiu]
    SrGarcia | 04-07-2018

    Tot és molt infantil i real, certament; demà serà un altre dia, molt sàvia la mare.

  • Bonic[Ofensiu]
    Karin | 21-06-2018 | Valoració: 10

    Bon relat que de segur pot passar, un deu

  • Doll d'inspiració...[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 16-06-2018 | Valoració: 10


    Les muses us inspira,
    Montserrat, plena d'enginy;
    els lectors són amb vós,
    Reconeguda sou entre totes
    les relataires i reconegut el
    resultat de la vostre feina,
    en Pau, en Pere i també en
    Berenguera. Molt prolifera
    Montserrat,escriviu per a
    nosaltres,humils llegidors,
    ara i en els moments morts.
    Salut!

    Començo el meu comentari sense ànim de faltar al respecte, amb aquest Avemontserra. Perquè com t'ho fas per ésser tant prolifera? Bonica i entranyable la història que narres. Suposo que són fets reals i això encara la fa més emotiva i manyaga... Fins la pròxima, Nil

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

464 Relats

1635 Comentaris

321040 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu està ple d'històries i tinc com una necessitat d´explicar-les
Per mi és un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits ,fets amb tot el meu cor. Moltes gràcies per la vostra gentilesa.