No, no és amor el que sento ( tercera part)

Aina, Aina... Només pensava en ella. Volia quedar amb ella, tenia necessitat d'explicar-li el que sentia. Tot i que no ho sabia ni jo. Era admiració...sí, ho era. Em feia por sentir més que simple amistat. El pare, un matí ennuvolat d'aquells, va arribar fins i tot a pegar-me. No ho acabava d'entendre. Jo en cap moment havia afirmat que fos lesbiana, mai no ho havia dit ni sentit. Se'm feia estrany que el pare em parlés i actués d'aquella manera... no el reconeixia. Fins hi tot, vaig arribar a tenir por d'ell. M'hagués agradat poder-ho explicar a algú, però no tenia forces per parlar del tema. Un dia d'aquella mateixa setmana, la mare em va enviar a recollir un paquet que li portaven al pare des d'Alemanya. Jo hi vaig anar sense queixar-m'hi, com de costum. De camí de l'oficina de correus em vaig trobar a l'Aina. Me la vaig quedar mirant, ella també. Aleshores em va dir:
-hola Júlia...-
-Hola Aina- Li vaig dir, tremolosa.
-On vas?- em va preguntar, insegura, amb por.-
-M'envien a buscar un paquet.-
-Escolta Júlia... t'agradaria venir a casa meva aquesta tarda? O...no vols?-
-No és això...m'encantaria Aina... de veritat- Li vaig assegurar.
-Doncs...quedem?-
-No... no puc- Vaig dir finalment.
Em va saber greu haver-me acomiadat només amb la mirada. Em moria de ganes de quedar amb ella, ho necessitava. Però jo...jo no podia... el pare, el pare em mataria. El pare no volia lesbianes a casa ni bitxos estranys, i això era just, segons el meu germà, en el que jo m'estava convertint. Tenia por, sentia terror. Vaig recollir el paquet i vaig tornar cap a casa. Hi anava amb por...a la meva pròpia casa! Em sap greu reconèixer que desitjava amb totes les meves forces que el pare encara no hi hagués arribat, simplement per poder observar els gestos, les mirades, les rialles de l'Aina, a través de la finestra del meu cor, la que cada cop és tancava més. En arribar, li vaig entregar el paquet a la mare, el pare no hi era... Vaig pujar a corre-cuita a l'habitació. L'Aina estava allà. Em mirava també. Em somreia, ens somrèiem. Parlàvem amb gestos que per a nosaltres significaven molt, gestos que potser per qualsevol altre persona, no significarien res. De sobte l'Aina es va apropar al vidre de sa finestra i amb els seus llavis vermells el va besar. Em va besar, besant el vidre que ens separava i no ens deixava en pau. Jo vaig acariciar el meu vidre i en un full de paper hi vaig dibuixar dues noies, ella i jo. Després vaig besar el vidre i li vaig desitjar bona nit. Amb un gest, em va fer entendre que passava la cortina i que ja ens veuríem l'endemà. Sí, ho desitjava més que res. Necessitava veure-la per dir-li...dir-li... que potser, sentia més del que volia sentir. Potser era veritat el que deia el pare, jo era un bitxo estrany. Però...jo... jo tan sols volia...veure-la i compartir amb ella aventures viscudes, parlar-li de mi, de la meva vida i prou. De moment no sabia si...si la volia com a...no, no ho sabia. Jo seguia dient-me, seguia insistint-me, seguia suplicant entendre que era allò que tan li molestava al pare de mi.

El pare va arribar tard aquella nit. Tot i així vam sopar tota la família junta, com una família de veritat... des que va arribar el pare, no vaig pronunciar cap paraula, no sabia que dir, les coses havien canviat. El pare...em feia fàstics, al igual que el meu germà. No volien saber res de mi, ja. Estava perduda. En acabar de sopar la mare li va dir al pare que jo havia anat a buscar el seu paquet. Aleshores, ell, es va aixecar del sofà i el va anar a obrir, d'amagat, a la cuina. Jo, com encara recollia els plats de taula, hi vaig entrar. Llavors, el pare va tancar la porta i em va ensenyar el que amagava entre les mans, el paquet.
-Mira filla, això és el Déu d'aquesta família, aquesta esvàstica és el símbol que representa la força i el poder de la venjança.- Em va explicar alçant la fotografia d'un antic president d'Alemanya, Hitler.
Em vaig quedar muda, no sabia que dir, tampoc sabia a que venia allò. Aleshores, del fons d'aquell paquet, hi va treure un estrany uniforme. A la banda dreta del pit d'aquest, hi havia gravat amb lletres blau marí unes inicials que jo, encara, no entenia. Hi deia: SS.
-Mira filla, des de fa anys, la raça humana s'està deteriorant. I és principalment per culpa d'aquells que creuen que la raça blanca no és la única. També és culpa d'aquells bitxos estranys com venen a ser les lesbianes i els gays. Aquest tipus de gent està tacant la imatge d'una terra, la terra que Déu va fer per nosaltres, filla. A partir d'ara tu, al igual que el teu germà, us plantejareu la vida de cara l'esvàstica i estudiareu a fons els llibres de la ideologia d'aquesta família, la ideologia nazi, la ideologia que va fer possible Hitler. A partir d'ara creureu tan sols en això, i estimareu a Hitler com si fos el vostre pare.-
Aleshores em va donar una creu gamada de ferro forjat i em va obligar a penjar-la a la paret de la meva habitació. També m'hi va obligar a posar-hi fotografies de Hitler. Jo no entenia res de tot allò, no entenia la ideologia de la meva família, no entenia perquè Hitler havia desitjat tan la puresa de la raça ària. Llavors, va ser en qüestió d'unes setmanes, el pare em va començar a portar a actes nazis, on cada diumenge es reunia gent que compartia aquesta mateixa ideologia, els que estimaven a Hitler per sobre de tot. En aquelles llargues trobades, parlaven de la opció de tornar a mobilitzar el món entorn l'esvàstica. Un d'aquells diumenges, un home ros, alt i fort com un roure em va aconsellar que em llegís el llibre: "Mi lucha." Que no m'arrepentiria del resultat i que n'aprendria molt de Hitler. Això vaig fer, me'l vaig llegir. Tot eren idees passades de rosca, no tenien ni solta ni volta. No les acabava d'entendre, però tot allò em semblava atractiu. Les banderes nazis, l'esvàstica, els uniformes, cabells rossos, homes forts...