No, no és amor el que sento ( cinquena part)

Vàrem sortir de casa d'en Ramon i ens vàrem ficar al cotxe d'en Marc, doncs era el més gran. La veritat és que tenia por, bé, potser no era simplement por. Mentre el cotxe ens portava cap el nostre primer crim de la nit, em va venir a la ment el comentari de l'Aina. Ella em va deixar clar el que sentia per mi, ella m'estimava, però... em sabia greu reconèixer-ho, però... jo no compartia el seu amor. Sí, l'admirava amb totes les meves forces, la necessitava a prop meu. Potser fins i tot l'estimava, però, no de la mateixa manera que ella a mi. Ella...sentia un desig homosexual i jo tan sols sentia una gran admiració barrejada amb enveja. Era tan perfecte...jo volia ser com ella, res més.
Vàrem trigar com mitja hora en arribar a la plaça on, en Jordi, impactaria al primer negre. Era un jove d'uns 20 anys aproximadament. Anava amb la seva novia, ella blanca. Aleshores en Jordi va sortir del cotxe amb la seva daga i la seva esvàstica penjada del seu canell dret, i li clavà a l'esquena a la noia, després va anar a pel noi, en quan els va tenir als dos ensangrentats al terra, quasi inconscients, de lluny, ja se sentien les sirenes.
-Ei! Xaval! Retirada tio!- Cridà el meu pare.
En Jordi li va clavar la última puntada de peu al noi i va tornar cap al cotxe, on l'esperàvem orgullosos els altres.
-Hail Hitler!- Va dir-li el meu pare amb una forta apretada de mans.
-Hail Hitler!- Va repetir, satisfet, en Jordi.
La nit de caça no acabava aquí, però. La nit era jove, encara. Vàrem recórrer uns quilòmetres més fins arribar a topar-nos, amb qui més tard, es convertiria amb una víctima més del nostre moviment neonazi. Aquest cop, el nostre objectiu, era un gay que anava vestit amb roba de dona.
-Marica! Fill de puta!- Cridà en Ramón des de la finestra del darrera del cotxe.
-No intentis fugir mal parit!- Seguí el meu pare.
Aleshores el meu pare, en Víctor, en Jordi i en Ramón, van baixar del cotxe, deixant-me a mi sola amb en Camero, sobrenom que li havien ficat els companys de classe quan ell tenia 6 anyets a l'escola primària. Tots anaven equipats amb les seves dagues i esvàstiques. Aquest cop, cadascun, duia una mena de mitja negre al cap. Al veure'ls, aquell transvestit va començar a córrer deixant anar crits ofegats.
-Sí, córrer, córrer!! Què potser ens estàs vacil·lant marica de merda?- Vàren cridar en Víctor i en Jordi a l'uníson.
Finalment, després de grans esforços, potser fins i tot innecessaris, vàren enxampar a aquell marica i li van donar, el que més tard vàrem anomenar, la gran pallissa.
Tornaren a escoltar-se les sirenes de lluny.
-Retirada Xavals!!- Va cridar en Camero des del cotxe.
Començà a ploure, quasi no podia distingir qui era el pare, però sabia perfectament, que era un dels herois que s'apropaven. Un d'aquells homes vestits de fúria, em saludava orgullós, era el pare, segur. Aleshores, des del cotxe, vaig alçar la meva esvàstica i la vaig besar.
-Hail Hitler!- Vaig dir amb fermesa.
-Hail Hitler...- em va xiuxiuejar en Camero, una mica estressat, doncs feia estona que intentava desxifrar la identitat dels nostres companys, en va.
Llavors, quan estaven a punt d'arribar al cotxe, un grup de Hippies es vàren tirar a sobre dels nostres homes.
- Córrer Júlia! Vés-te'n a casa filla!- Cridar el meu pare mentre s'intentava treure de sobre a un mal parit.
Jo...no podia, no podia deixar-lo allà. Llavors, quan el Camero va baixar del cotxe amb el mateix propòsit que jo, vaig saltar-li al damunt, apoderant-me així, de la seva daga. Seguidament em vaig abalançar sobre d'un mamón d'aquells i li vaig clavar al pit la daga d'en Camero, aquella peça única fabricada durant la segona guerra mundial. No sé si vaig arribar a matar-lo o simplement el vaig ferir, però el que si que sé, és que en cap moment vaig sentir pietat per aquells monstres. De fons, sentia com una veu tremolosa em repetia:
-Júlia...filla! no ho facis! Fuig d'aquí si us plau! Ves-te'n d'una puta vegada joder!-
Les vaig sentir, sí, però no vaig seguir les indicacions, me les vaig passar pel forro. Amb la meva esvàstica de ferro forjat, vaig colpejar a un altre d'aquells individus, aquets es va desplomar cap al terra i com ell, molts altres. Però, per desgràcia... això no va evitar que un fill de puta clavés un punyal oxidat al pare. El món se'm caigué a sobre. Aleshores sonaren de fons les sirenes... Els companys del pare, els seus camarades, van tocar el dos el més ràpid que vàren poder, deixant-lo allà, sol, sol amb mi. Jo no sabia que fer. Aleshores em vaig abalançar sobre ell i li vaig repetir:
-Pare...alcem l'esvàstica, alem-la junts un cop més joder! No em deixis sola! Em d'acabar el que va començar Hitler! Em de lluitar junts per la puresa de la raça ària papa! No em deixis sola davant aquest repte ostia! No ho facis joder!-
De sobte, vàren aparèixer ambulàncies. El vàren agafar i se l'emportaren cap a un hospital de la zona, on tenien, llavors, l'esperança de salvar-lo. Aquesta esperança fracassà, al igual que moltes altres coses en aquesta vida. Havia aprés a estimar a Hitler per sobre de tot, tan, que quasi me'n havia oblidat del bitxo en el que m'havia convertit. Havia esdevingut una persona la qual la dominava l'odi i el desig d'aconseguir la puresa de la nostre raça, la supervivència de la terra, la terra que Déu havia fet per a nosaltres.
L'enterrament del pare va ser dos dies després, al cementiri de Can Tunis. La mare plorava, el meu germà intentava no fer-ho, però tot i així alguna llàgrima va vesar. I jo...jo... tan sols procurava seguir aprenent de la nostre esbojarrada ideologia, i només sentia la set de venjança, necessitava eliminar a tot aquell que fos diferent a mi.
Per honor al Fürer, per honor al pare. Aleshores, quan tothom ja se'n va haver anat, jo vaig romandre durant uns minuts més davant la tomba del pare, tenia una última cosa a dir-li. Llavors, alçant la esvàstica de ferro forjat i havent besat primer la fotografia del Fürer, hi vaig deixar una nota sobre la tomba, aquesta escrita amb un full de paper d'una llibreta qualsevol:
-No, no és amor el que sento, papa.

FI.