Nívia

Les fulles de l'arbre que plantàrem
ballen hieràtiques al ritme de la tardor,
un vent amarg fa de bressol,
una brisa fresca, gèlida, imparable,
condensadora de núvols
condensa els núvols i fa ploure,
però la pluja és freda i no recorda a res,
que ens fem vells, potser,
que fa fred i tot es gela...

Se'n diu temps, tot i que hi ha qui li'n diu Déu:
ell fa, ell desfà, ell està en tot;
se'n diu tragèdia en un argot decadentista,
se'n diu un petit buit d'allò que es gela,
i què hi farem si fins i tot el magma mor en roca?
Morir nosaltres? No.
Canviar de perspectiva.

Evoque el Sol, la primavera,
les ganes de ballar, besar, besar-te,
i fer-ho, i descobrir els secrets
dels dits que dibuixen serpentines
quan ningú ho demana,
de les carícies improvisades,
les nits compartides,
la calidesa d'un passeig a cap lloc...
Tinc tantes ganes...

El crepitar de les fulles em retorna
d'una il·lusió cruel, innecessària de no ser,
la fredor em recorre els pulmons,
el vent sembla un cant gèlid, distant, amarg,
i el Sol, un vulgar record llunyà.