Còrrer

“Aquí apareix altra vegada. Sembla increïble, però no me’n puc desempallegar”, et dius a tu mateix mentre, estintolat a la paret del carreró i amb les mans recolzades als genolls, proves de recuperar l’alè i la serenitat. Ignores com s’ho ha fet per tornar-te a trobar. Però ara no tens escapatòria possible. Decideixes esperar-lo i plantar-li cara.
No recordes l’estona que fa que jugues al gat i a la rata amb ell. D’ençà que has tingut el trist acudit de travessar el parc municipal pel camí del mig. Et maleeixes per no haver fet cas a la teva dona, que, com la mare de la Caputxeta Vermella, t’ha advertit que, per anar a casa de l’àvia, no anessis pel viarany fosc. Ara mateix, donaries tot el que tens per no haver vist aquell home agafant pel coll a l’altre que estava ajagut a terra. Se t’ha glaçat la sang a les venes. La por t’ha immobilitzat. Només tenies ulls per contemplar aquella esfereïdora escena. Un individu que s’engargussava, es retorçava i bracejava, mentre l’altre, de genolls, li oprimia el ganyot fins a matar-lo. I un cop consumat el crim, has estat incapaç de reaccionar. Fins que els ulls de l’estrangulador s’han creuat amb els teus. Llavors, en sentir-te descobert, una esgarrifança t’ha pujat per l’esquena i has tingut clar que la teva vida havia fet un tomb irreversible cap a l’abisme.
“Escolti. No és el que sembla. Li puc explicar. Si us plau, no marxi!”, t’ha dit amb un to de plany a la veu. Però tu no estaves per escoltar, sinó per fugir. No volies ser la següent víctima d’aquell llop ferotge. I has corregut per salvar la vida.
Has provat de despistar-lo barrejant-te entre la gent que sortia del cine, però l’anorac taronja t’ha delatat. Des de l’altra vorera, i aixecant la mà, t’ha implorat, que t’aturessis, cosa que tu no has fet. T’has escapolit carrer avall, cames ajudeu-me, en direcció a casa teva. Però el tipus el trepitjava els talons. Et costava respirar per culpa de l’angoixa, i els dos paquets de cigarretes que fumes cada dia. Has arribat al llindar del mareig, però has tret forces de no saps on. L’instint de supervivència.
Has passat de llarg del portal de casa. Una foguerada de lucidesa t’ha fet veure que posaves en perill a la família delatant on vius al teu perseguidor. Has continuat vial enllà buscant un amagatall segur, o un policia. Però has comprovat que és veritat allò que diuen que, quan de debò en necessites un, de guàrdia, mai el trobes. Tots els carrers t’han semblat foscos, solitaris, desemparats. I has continuat corrent, fins que has descobert que els billars Sant Antoni encara era obert. Hi has entrat confiant que la penombra del local et camuflaria i podries fer-te fonedís per la porta del darrere. Al primer moment, t’ha semblat que la jugada t’havia sortit bé i l’havies enganyat. Però just quan has passat confiat per davant l’estació, has sentit un “Eh, vostè! Esperi!” que t’ha semblat com un cop de mall al mig de la testa. Desconcertat, t’has allunyat pels carrers mal il·luminats del Barri Vell, fins que t’has ficat, sense voler, en un carreró tallat per unes obres. No has pogut fugir més.
Sents unes passes que s’acosten. Aquí apareix altra vegada. Et sembla increïble, però no te n’has pogut desempallegar. El teu terror augmenta per moments. Se’t fa un nus a l’estómac i notés el gust de l’adrenalina a la boca. Desesperat, busques al teu voltant algun estri que et pugui ajudar a vendre cara la pell. Agafes un tros de maó. És ell o tu. Tenses tots els muscles. Aixafes l’esquena contra el mur i esperes. Ell gira el cantó, s’atura, no et veu i et crida. Surts de la foscor i li etzibes un cop a la cara que el fa caure rodó. Li saltes al damunt i, agafant el rajol amb les dues mans, el colpeges amb frenesí al cap. Piques un, dos, tres, molts cops; fins que el cos et diu prou. I quan recuperes la consciència, veus amb estupor un vianant que ho ha contemplat tot amb els ulls esbatanats. Espantat li implores “Escolti. No és el que sembla. Li puc explicar. Si us plau, no marxi!”.