El braçalet

Un relat de: Ricard Sayeras Quera
Era una nit molt xafogosa, fins i tot al tròpic. Em vaig acostar a la porta de l’habitació procurant no fer soroll. Vaig donar dos discrets copets a la porta i una veu masculina va mormolar des de dins “Ets tu, Sara?”.
Em vaig esmunyir dins l’estança d’un salt i vaig tancar la porta amb llisquet al meu darrere.
-Sóc en Ferran, el marit de la Sara –vaig respondre, fent una ganyota de complicitat a l’home que estava assegut al llit.
-Quina sorpresa, eh? La Sara ha reaccionat igual.
En Víctor va intentar aixecar-se del llit, però el vaig convidar a estar-se quiet encanonant-lo amb la pistola que vaig treure de la butxaca de la jaqueta.
-Un blanc immòbil –va protestar en Víctor-. Això no és gaire esportiu.
-Mireu qui parla d’esportivitat. L’home que li fot les banyes al seu subordinat de la feina. No em facis riure, home! Vares manegar-ho tot perquè tinguéssim les habitacions de costat tot el viatge. No en tens prou amb follar-te la Sara quan m’envies a obrir mercats per tot el món, que també te l’has de repassar durant el viatge de l’empresa? Haurà estat un safari molt interessant. Però ja dura massa la comèdia i he decidit que avui tindries un desafortunat accident.
-Suposo que no servirà de res que ho negui –va respondre en Víctor evitant mirar-me a la cara-. Dispara d’una vegada, Ferran. Però tingues clar que en aquest país l’assassinat es castiga amb la forca.
-Descarto aquesta possibilitat –vaig afegir-, i, per tant, no et clavaré pas cap tret.
Sense deixar d’apuntar-lo, em vaig treure de l’altra butxaca el saquet de pell que hi duia. Vaig estirar amb precaució la baga que el tancava i vaig deixar caure entre els peus d’en Víctor un objecte bellugadís i de colors vius. Semblava un braçalet de bijuteria, però estava viu.
-Ella ho farà per mi –vaig aclarir-. És un corall. Segons m’han dit, és una de les serps més mortíferes de la terra.
-Espera! Escolta’m...
De sobte, el petit braçalet es va desenrotllar i, com un llampec, es va llençar contra el turmell esquerre d’en Víctor, clavant-li les dents diverses vegades. El meu cap de departament va gemegar, va tancar els ulls i es va espolsar la petita serp del damunt. L’animal, atordit, va buscar el saquet de pell i s’hi va tornar a caragolar al damunt.
-Et deixo això –vaig dir-li mentre posava la pistola a sobre la tauleta de nit-. Potser la vols fer servir perquè, m’han explicat que et queden menys de deu minuts de vida. I seran uns minuts molt dolorosos.
Però llavors en Víctor va esclafir a riure.
-Ferran, ets un passerell de mena! I has vist massa pel·lícules.
-Que vols dir?
-Un amic del guia, a qui no has vist mai, et ven una inofensiva serp de llet, i tu acceptes la seva paraula que és una corall mortífera. De la mateixa manera que t’empasses tota la xerrameca que s’explica als passadissos de l’empresa; i també les explicacions que et pugui haver donat la teva dona, del tot esbiaixades perquè l’apuntaves amb una pistola.
-No esperes pas que em cregui aquesta rondalla?
-Com tu vulguis –va replicar en Víctor mentre reia per sota el nas i feia un ample gest amb la mà-. Però abans de marxar, seu i parlem una estona. I, de passada, veuràs com no em passarà pas res, a mi.
-Us vaig veure dinant junts al japonès del carrer Marina.
-Vaja, ens espiaves! Preparàvem la festa dels teus cinquanta anys, que havia de ser sorpresa.
-Però tu li vas passar un paquet petit embolicat.
-La polsera esportiva que et regalarà la Sara i que em va demanar que la hi comprés jo.
-Però us vàreu agafar les mans. Us vaig veure!
-La teva dona està desesperada amb la teva gelosia. La tens atemorida. Es va desfogar amb mi. I em va semblar que, agafant-li la mà, es tranquil·litzaria.
-I que me’n dius de les visites que de tant en tant feu tots dos junts a un apartament de Castelldefels?
-No és decoradora, la teva dona, cap de lluç? Estic reformant el pis de la meva mare i ella ha fet el projecte.
-I com és que hi havia la teva samarreta i els teus pantalons d’esport al nostre cubell de la roba bruta?
-Perquè ho vas agafar tu per equivocació el dia del torneig de futbol sala de l’empresa. La Sara ho va rentar abans de tornar-m’ho. T’has d’asserenar, Ferran. La teva dona t’estima i n’està molt de tu. Jo prou feina tinc amb els meus dos divorcis per a embolicar-me un altre cop. Sóc tan inofensiu com aquesta pobra bèstia de la catifa. Vinga, agafa la pistola i torna amb la teva dona. Preneu-vos un gintònic i feu les paus. I no et deixis la serp. No cal que la posis a la bossa, que estarà més bé a la butxaca. A aquestes bèsties els agrada l’escalfor humana.
Les paraules d’en Víctor m’havien deixat en estat de xoc. Resulta que tot eren imaginacions meves. Em sentia com un drap brut per haver sospitat de la Sara i del meu cap. Vaig demanar mil disculpes pel número que havia muntat i vaig tornar, capcot, a la meva habitació. Just després de tancar la porta, vaig notar una forta fiblada a la cuixa dreta i en dècimes de segon els muscles del meu cos es va paralitzar, un darrere l’altra. Vaig caure a terra i em va començar a faltar l’aire. Sort que l’assistenta del passadís em va veure i va avisar als serveis mèdics. Quan l’ambulància em duia corrents a l’hospital, atordit, vaig recordar que en Víctor porta un peu ortopèdic.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: