Mort

Un relat de: Carles Campomar
A vegades sense adonar-me’n desconnecto del món i de tot el que m’envolta i en uns segons em venen moltes coses al cap, i una d’elles no sé si la vull arribar a viure, i intento ignorar-la, perè sé que tard o d’hora arribarà, no sé de quina manera, ni si serà dolorosa o no, però arrivarà.
Tinc la ment en blanc i imagino, sense adonar-me’n que estic mort, que he tancat els ulls i que no els tornaré a obrir mai més, no sé on he mort ni si m’ha fet mal.
Imagino que mai més podré menjar allò que tant m’agrada, allò que quant m’ho fico a la boca o saborejo i desitjo que mai s’acabi.
O que mai més podré veure les persones que tant estimo en aquesta vida, les que m’han ajudat a tirar endavant en els moments més difícils o els que m’han fet riure sense cap motiu en especial.
Els meus germans, amb qui he crescut, i que junts hem après el que és la vida, hem jugat a molts jocs a casa, jocs sense significat o que trobaríem que són una tonteria, com per exemple jugar a que te’n vas d’acampada dins de casa mateix amb una manta per sobre d’unes cadires i un lot que no té ni pila.
També imagino que no podré escoltar la música que tant m’ha acompanyat en el transcurs de la vida, música variada per a diferents moments, com per exemple quan estic trist i necessito animar-me escolto Joaquin Sabina o Joan Cardoner, perquè em transmeten confiança, em fan venir de tirar endavant quan tot em semblava inútil. O grups com Els Pets, Lax’n’busto o Antònia Font per passar bones estones de festa amb els amics o estar a casa tranquil escoltant les lletres de les cançons que tants significats tenen.
M’imagino com es sentiria la noia que ha compartit tants anys de la vida amb mi, i que farà quan jo falti i no sigui al seu costat per intentar ajudar-la en tot el que pugui, animar-la quan ho necessiti, abraçar-la quan menys ho esperi, fer-li un petó quan marxava cap a la feina, ajudar-la a canviar el bolquer al nen quant s’ha embrutat, passejar pel poble després de sortir de la feina quant fa molta estona que no ens veiem.
I que farien amb la meva roba, i els meus discos que tant m’han costat aconseguir? Discos originals dels meus grups preferits… o els llibres que tinc a l’estanteria del menjador de casa, llibres que de ben segur a molta gent no els agradaria llegir-los.
I com reacionarien els amics quan sabessin de la meva mort? Qui vindria al funeral? Tot i que no m’agradaria que en fessin… a veure quins amics realment sentirien la meva mort, o a qui no importaria gens.
Tot aixo em passa pel cap en menys de dos minuts, que sense voler he desconnectat del món sense adonar-me’n.





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Campomar

Carles Campomar

33 Relats

11 Comentaris

18093 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Escriptor novel amb un llibre al mercat LA FINESTRA DE LA VIDA.

La meva web es:
www.carlescampomar.com

tambe totes les novetats a twitter:
http://twitter.com/carlescampomar


Preparant el nou llibre titulat:
El matei cel, La mateixa lluna